El sistema autonòmic espanyol ja estava desvirtuat i ferit amb la LOAPA del 1982, poc temps després de néixer, però el 2006 el Partit Popular va activar una bomba de rellotgeria que acabaria per demolir-lo. Aleshores Mariano Rajoy va liderar la campanya del seu partit recollint signatures contra l’Estatut de Catalunya. Una campanya “contra Catalunya i contra els privilegis dels catalans”, com afirmaven aleshores molts dels dirigents populars i com va ser anomenada al carrer i als mitjans. Pur ressentiment.
Quatre anys després, el juny de 2010, arribava la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Allò va ser l’inici del procés cap a l’assoliment de la plena sobirania i el dret a decidir, el darrer desencadenant de la desafecció d’un nombre cada cop més gran de ciutadans de Catalunya. Aquella sentència va tocar el voraviu de la consciència personal i col·lectiva. Ja no es tractava d’un greuge econòmic més o menys injust, havia arribat el menyspreu, una escomesa directa a la dignitat.
Amb l’aquiescència del PSOE i de la majoria de mitjans de comunicació espanyols, dilluns passat el govern de Madrid va encendre la metxa de la bomba. L’inici del judici a Mas, Ortega i Rigau –i el d’Homs i el de Carme Forcadell en l’horitzó immediat- ha tornat a masegar la ferida oberta, perquè amb aquest procés judicial es jutgen les 2.344.000 persones que van participar en la consulta i als 42.000 voluntaris que aquell diumenge 9 de novembre van estar servint als col·legis electorals des de les 8 del mati fins a les 10 de la nit, amb l’únic acte d’organització consistent en un email que havia rebut cadascú a finals d’octubre. Un correu electrònic que els indicava el lloc on s’havien de presentar, la tasca que havien de fer, i on se’ls adjuntava un Pdf amb les instruccions. Els encausats i jutjats aquesta setmana podrien ser qualsevol d’aquestes persones.
De nou la dignitat. I ara, també, la democràcia, perquè el judici s’ha fet, diuen, en nom de la llei que assegura la democràcia a Espanya. Però per a què serveix una democràcia que no assegura la llibertat?
Els centenars de milers de persones que han sortit al carrer donant suport al procés d’emancipació, ho han fet amb voluntat decidida i il·lusió mantinguda durant els darrers anys. Però aquesta darrera setmana la consistent determinació de la gent ha passat la prova de cotó, perquè s’ha fet efectiva i real la seva disposició de jugar-s’ho tot per la causa, de ser condemnats, inhabilitats i multats. Alguns han començat a comprometre de debò honra i hisenda, a arriscar el propi futur. I així, la força moral del moviment col·lectiu s’ha fet enorme, imparable.
El procés enceta el tram final i arribarà farcit de violència moral, atacs verbals i paranys judicials. Però quan la convicció personal ha passat el tràngol de comprometre honor, hisenda i llibertat, no existeix cap tribunal que pugui aturar-la.
