Carai, quin llibre més llarg i més curt alhora. Si bé cal mastegar força pàgines (la meitat del llibre), les restants s’han de reconèixer brillants. Quina fina ironia i profunditat a la vegada! Sales deuria ser un bon company de taverna. Ho demostren els nombrosos comentaris que adornen les seves descripcions, al més pur estil “tuits”. El llibre en el fons és el què ell apunta en nombroses vegades: “la Creu o l’Absurd”. Afirma que sense Déu, a la vida “venim de l’obscè per acabar al macabre”. Naixem per morir; i la guerra, en el fons, no deixa de ser una vulgaritat.
1. Pàg. 65: La bellesa fa basarda quan passa d’una certa mida. I ella la devia passar, i de quina manera, perquè encara la passa. Encara fa basarda. De dones atractives n’hi ha moltes, de belles ¡que poques! (referint-se a la Carlana).
2. Pàg. 96: Altra vegada em venia aquella ingrata sensació de ser un home petit que parla amb una dona alta.
3. Pàg. 144: La senyora era comprensiva a condició que es respectessin les distàncies.
4. Pàg. 149: Té una cosa innata de gran senyora: sap imposar la seva autoritat sense que es noti, “comme allant de soi”.
5. Pàg. 189: Matem-nos ja que és el nostre deure, però sense odi. És allò que deia una vegada en Soleràs: matem-nos com bons germans.
6. Pàg. 209: (referint-se a la Carlana, quan en Lluís ja no li va ser d’utilitat): Sóc una taronja espremuda.
7. Pàg. 214: Tres retrats eqüestres que, fora de ser d’època –de l’època corresponent cada un- no tenen res de particular; pintura provinciana de tercer ordre, d’aquella que es pot dir amb tota la raó que guanya amb el temps, ja que a força d’anys s’enfosqueix i no es veu tant.
8. Pàg. 224: En Picó m’ha dit que tiraves com un tigre. –Amb la metralladora? Allò no és matar, és despatxar.
9. Pàg. 230: La gran Llei de l’univers vindria a ser: Guardeu les formes! La resta no té importància.
10. Pàg. 237: Els marxistes… mmm… No són més que hegelians, però hegelians d’esquerra; és a dir, que han suprimit de Hegel tot allò que tenia imaginació. Ara bé, no et fiïs mai de gent sense imaginació, creu-me.
11. Pàg. 290: Tot plegat va ser cosa dels anarquistes; sempre els anarquistes. Tothom està fins aquí dels anarquistes, ¿i si et digués que el qui n’està més tip és el meu pare? (de la Trini).
12. Pàg. 298. Jo (l’oncle Ruscalleda), filla, sóc un home que quan em mudo massa, quan em poso el frac, em prenen infal·liblement pel cambrer… ¡aquests són els crims que no es perdonen! (la família Brocà vénen de nobles).
13. Pàg. 301: “Empresa col·lectivitzada busca soci capitalista”.
14. Pàg. 365: No us descriuré la seva corbata perquè no m’ha agradat mai parlar d’indecències.
15. Pàg. 380. “Qui son poble mira, tot lo món veu”.
16. Pàg. 380: La teva mare és com en Llibert: si odien tant els burgesos és de tant que voldrien fer com ells. Entenguem-nos: fer com ells a l’hora de gastar, no a la de preocupar-se de fer sirgar les fàbriques i els negocis; que aquest altre aspecte dels nostres burgesos catalans no el volen veure, no l’han volgut veure mai.
17. Pàg. 381: ¡Es pensen que el capital és cosa de màgia, que només cal apoderar-se’n perquè rutlli miraculosament!
18. Pàg. 410: L’orgull és sempre un mal conseller.
19. Pàg. 411: Els (nens) petits no sols fan companyia, sinó al revés, en necessiten.
20. Pàg. 432: “S’hi va parlar d’organitzar amb les altres brigades regulars una marxa sobre Barcelona per acabar amb les bandes anarquistes que estaven passant el país a sang i foc. Algun dia s’arribarà a aclarir el tèrbol misteri de l’anarquisme, l’únic que sabem ara com ara és que van fer exactament tot el què calia perquè es perdés la guerra”.
21. Pàg. 436: Nosaltres cridem: ¡morin els fatxes!. Ells criden: ¡morin los rojillos! I tots, ells i nosaltres volem dir el mateix: ¡morin els dolents!.
22. Pàg. 455: Els freudians, els fotuts freudians, no veuen més que el costat obscè; són com els gegants de les processons, que tot ho miren per la bragueta.
23. Pàg. 491: Era elegantíssima (la dona del Dr. Puig), alta, molt ben feta, el cabell d’un ros platinat, els ulls d’un blau tant intens com una aiguamarina –una d’aquelles dones que tenen consciència del seu esplendor.
24. Pàg. 493: Ara una cartera nova m’escalfava el cor, ben plena de bitllets gràcies a la tieta, ¡quina pau procura una cartera ben inflada!
25. Pàg. 520: Cada u s’esforçava a recordar allò dels “modos”, els modos d’abans de la guerra, tot amb vistes a fer-li reconèixer (a la dona del Dr. Puig) que no érem com els dels “peus plans”, que la mundanitat i el “savoir faire” eren precisament el nostre fort.
26. Pàg. 570: Si hem de parlar d’en Llibert sense faltar a la caritat cristina, serà molt avorrit.
27. Pàg. 571: L’odi és com un mirall estrafet que tot ho deforma…
28. Pàg. 600: Els psiquiatres són una valenta partida de xarlatans.
29. Pàg. 660: Tirava bocins de croissant a la seva tassa com qui tira molles de pa als peixos, és a dir, sense cap convicció, com qui sap molt bé que els peixos són uns desagraïts.
30. Pàg. 710: Ja que les coses d’aquest món essent totes molt relatives, la pobresa evangèlica en què es pensava viure no li impedia pas conservar el cotxe i el xofer.
31. Pàg. 712: Es posava a explicar amb intenció i amb insistència tot de coses estranyíssimes que segons ella passaven a Rússia. Si l’haguéssiu hagut de creure, els joves tinents de l’Exèrcit Roig violaven velles de noranta anys (potser hi havia, vaig arribar a sospitar, una il·lusió inconscient de ser encara violable), cosa que no lligava amb l’altre aspecte de l’assumpte.
32. Pàg. 715: Si la meva tia es fabricava novel·les roses cavalleresques, potser jo me’n fabricava de proletàries igualment roses.
33. Pàg. 715: “Un autèntic sant” precisava la tieta “i això que es va educar en una escola gratuïta”. Perquè ara es tractava d’un parent pobre, no d’un parent arruïnat, cosa molt distinta.
34. Pàg. 717: El nostre segle és horrible, quin mal somni sense fi, quin oceà de sang, guerres i revolucions, “jours de glorie” que s’anuncien, i el que ve després, l’únic que ve, és una monòtona carnisseria i sempre això i res més que això.
35. Pàg. 718: Qui sap si la gent és com la natura, indiferent a les catàstrofes, qui sap si cal que sigui així, que la natura sigui indiferent i despreocupada a fi de rebrotar després de cada diluvi i de cada terratrèmol.
36. Pàg. 733: Ella fa el seu deure, ella es deu als seus fills i als seus armaris, a la casa confortable, la casa acollidora, com una àvia, i tot això… tot això costa diners. Una mare ha de témer a la pobresa; l’esperit de pobres d’eterna joventut, de despreocupació, només és possible en el celibat.
37. Pàg. 741: Cada vegada que m’abraça, em pica l’esquena amb aquells aires protectors del triomfador.
38. Pàg. 870: “Nunca llegó a comprender nada. Tanto mejor, pues de haberlo conocido se hubiera rehusado”.
39. Pàg. 872: ¡Quina llàstima que no el podré llegir a en Soleràs, ell que l’hauria apreciat tant! ¡Quin ximple però quin gran crític! Sempre m’havia aconsellat que no em casés, com Stendhal; si em casava, deia, em profetitzava una cornamenta com poques se n’havien vistes d’ençà de molts segles.
40. Pàg. 905: La fe… ¡la fe se’ns comunica per contacte! Com una flama. I no en sabem res més. Un ciri encès en pot encendre molts d’apagats; Jesús comunicà aquesta flama als apòstols i ells la van escampar pel món.
Les pàgines enumerades són de la quarta edició d’Incerta Glòria, datada del mes d’abril de 1971, i editada per “El club dels novel·listes”.
