Hi ha llibres que ens arriben en català precedits per unes expectatives altíssimes, ja que han sorprès i agradat molt en altres llengües. Pot ser que aquests llibres no suportin el pes de tenir el llistó tan amunt d’inici. En el cas de “Demà, i demà, i demà” de la Gabrielle Zevin, la pròpia editorial que el publica aquí, Edicions del Periscopi, va fer bullir l’olla fins i tot mesos abans del seu llançament. Vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar el seu editor Aniol Rafel per un vídeo al canal de youtube, i allà mateix, a la seu de l’editorial, em van comentar que l’obra de Zevin havia aconseguit superar la prova de foc dels seus estàndards, que és meravellar totes les baules de la cadena de producció al seu pas. Tothom n’estava encantat, per això apostaven per ella. Com s’aborda la lectura d’un llibre que t’arriba a les mans amb aquestes credencials sense descarrilar per la pressió de les expectatives? En el cas que ens ocupa, la pròpia novel·la s’encarrega d’esvair ràpidament qualsevol dubte.
En Sam i la Sadie es coneixen en un hospital quan només tenen 12 i 11 anys. Ell està convalescent després d’un accident de cotxe i des de llavors no ha parlat amb ningú. Ella visita la seva germana gran, que rep tractament per un càncer. Els dos infants coincideixen en una sala de descans i comencen a jugar a videojocs junts. Per sorpresa de tothom, en Sam parla amb la Sadie amb normalitat i de seguida estableixen un vincle que els mantindrà units per sempre més. De la devoció passaran a la dedicació i començaran a dissenyar videojocs plegats. Aquesta és la història d’Unfair Games, l’empresa que funden tots dos amb l’ajuda d’en Marx, el company de pis d’en Sam quan va a la universitat. Viurem l’evolució de la companyia, els èxits, els fracassos, i com el món dels videojocs es va obrir camí en l’imaginari col·lectiu. Però “Demà, i demà, i demà” no es queda aquí, va molt més enllà.
Tot i tractar-se d’un llibre centrat als Estats Units amb especial rellevància de Nova York, Boston i Los Angeles, els protagonistes són mestissos asiàtics, barreja de japonesos, coreans, jueus i americans. Això ja suposa una alenada d’aire fresc, encara que tampoc ha de sorprendre, perquè la pròpia autora és nord americana amb arrels asiàtiques. Però això li serveix per denunciar el racisme existent a EUA envers els asiàtics. I no és l’única reivindicació que trobarem al llibre, ja que la indústria del videojoc va néixer molt masculinitzada i la Sadie suposa la punta de llança de la dona en aquest sector. Diverses vegades es destaca el baix nombre de dones que s’hi dedicaven en els inicis, i veurem com la situació va canviant amb el temps. A més, la novel·la té en compte les qüestions de gènere i preferència sexual, que diversos personatges representen amb tota naturalitat, parla de discapacitat, de diferències de classe i fins i tot de problemes de salut mental i drogues. Una visió completa del que seria la humanitat, vaja.
Però si un tema destaca és l’amor, en el sentit més ampli possible. Els protagonistes i els secundaris demostren estimar-se de moltes maneres diferents. L’amistat més pura, el coneixement de l’altre, els vincles familiars, l’evolució dels sentiments i les percepcions dels uns i altres. I quan hi ha tants sentiments en joc, és normal que arribin les decepcions i les desavinences. En Sam i la Sadie tenen una relació especial d’amor-odi, no poden estar junts (ho voldrien?), però tampoc poden estar lluny l’un de l’altra. D’alguna manera recorden a en Connell i la Marianne de “Gent Normal” (Sally Rooney, Edicions del Periscopi), llibre, per cert, traduït al català pel mateix traductor que aquest: Ernest Riera. Són molt diferents, però tenen una química que els manté units i els fa reagrupar-se si han posat distància. Els dos provenen de classes socials diferents, cosa que a priori els separa. I també els falla la comunicació, però en Sam i la Sadie no són millennials, són generació X i sempre troben la manera de parlar, encara que costi! Són persones imperfectes, amb llums i ombres. Tots dos han fet coses criticables respecte a l’altre, però en podrem fer totes les lectures que calgui. Per això és impossible no estimar-los, són tan humans. La seva amistat ens emociona, ens preocupa, ens indigna i ens fa patir. Ens fan sentir. No totes les lectures ho aconsegueixen. I si falten al·licients als ja mencionats, el llibre té punts d’humor, converses hilarants, una bona trama i moments que ens encongeixen el cor i ens humitegen els ulls. Fases de tot en únic llibre.
Zevin té un estil molt llegidor, sap atrapar amb la seva escriptura. Fins i tot quan encara no saps gaire cap on et portarà, ja et té ben enganxat. A les primeres parts del llibre hi trobem molts flashbacks per aportar tota la informació passada que ens cal, un trencaclosques que no ens costa d’anar encaixant, tot i que alguns assumptes els deixa per més endavant. Després el llibre avança de manera més o menys lineal i és amb l’estil narratiu que juga l’autora, explica alguns períodes de la trajectòria dels personatges de maneres diferents, talment com si estiguéssim dins d’un videojoc que ens planteja reptes lectors. Si parléssim amb terminologia del sector, és un llibre altament jugable.
No puc acabar sense mencionar les referències que cita el llibre. Les literàries són importants fins i tot per la trama, però les més cridaneres són les de videojocs. Els videojocs que produeix Unfair Games són inventats, però s’inspiren o coexisteixen amb altres de reals i que són història d’aquesta indústria. Super Mario Bros, Mortal Kombat, Street Fighter, Doom, The Legend of Zelda o King’s Quest comparteixen protagonisme amb Ichigo o Both Sides d’Unfair. Que ens recordin la nostra infància i joventut citant referències sempre agrada, i per mi ha sumat encara més punts a un llibre que m’ha enganxat com pocs ho han fet. Les més de 500 pàgines m’han volat entre les mans. Quina capacitat d’emocionar. Quina quantitat de missatges que llança. Quina escalfor que fa aquest llibre. No puc fer altra cosa que reconèixer que no exageraven. “Demà, i demà i demà” mereix, pel meu gust, tots els elogis que rep. Atreviu-vos a jugar-hi.
Advertències: És un llibre llarg, tot i que és molt llegidor. Si no coneixeu les referències a videojocs i altres formes d’entreteniment de les darreres dècades, pot ser que us resti una mica.
Recomanat especialment a: Si us agraden els videojocs i el procés que hi ha darrere de la seva producció, és el vostre llibre. També, si us agraden els llibres que tenen en compte la perspectiva de gènere i són inclusius, no us decebrà.
Fitxa:
Autora: Gabrielle Zevin
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2023
Títol original, idioma, any: Tomorrow, and Tomorrow, and Tomorrow, anglès, 2022
Gènere: Narrativa, Ciència ficció
Traducció: Ernest Riera
Número de pàgines: 530
