JUST CAN WE ALONE?
La Constitució de 1978 imposa la necessària separació de l’Església i de l’Estat. Trenta anys després de promulgada, aquesta separació només s’ha produït a mitges. En el seu lloc, el fenomen intermitent de la dissensió, per ambdues parts, va colonitzant l’opinió pública. Una cosa és l’aconfessionalitat de l’Estat que consagra l’article 16.3 de la Constitució i que, en teoria, accepta tothom, i una altra és com es porta a terme. En matèria d’ensenyament l’Estat és incapaç de donar compliment, tot sol, al mandat constitucional d’obligatorietat i gratuïtat; ha de recórrer a l’escola concertada, que majoritàriament és confessional. L’Església tampoc no pot atendre les demandes del seu magisteri sense recórrer a aportacions dineràries periòdiques de l’Estat. És a dir, que es necessiten mútuament; però quan es convoquen els agents negociadors d’ambdues parts (normalment trien els més clericalistes i els més laïcistes que troben) s’esbatussen a base de bé; i si l’Estat amenaça amb tancar l’aixeta –que no ho farà- l’Església replica amb tancar les escoles, que tampoc no ho faria. Això, si la guspira no ha saltat abans, amb ocasió d’unes eleccions en les que els clericalistes han desaconsellat el vot a una determinada opció que, finalment, esdevé la guanyadora. Déu n’hi do!
Sabem que laïcitat significa tolerància; que l’Estat laic no s’identifica amb cap creença ni tampoc amb l’ateisme. Els seus contraris són el clericalisme i l’ateisme laïcista, de moment. El clericalisme és el dret de l’Església a ficar el nas en els afers polítics. I l’ateisme laïcista és el dret de qui no professa cap religió a ser considerat més progressista i, per tant, més respectable que el creient. Josep Maria Huguet (El Matí digital, 23.5.09), afegeix que el laïcisme evita les explicacions transcendents de l’home i del món i, amb la pretensió d’esborrar de l’esfera pública qualsevol manifestació de la religió, estableix una independència absoluta de la natura i de la societat respecte a Déu. La descripció d’Huguet és precisa i perspicaç pel que té de ritornello a disputes que començaren un bon dia i semblen condemnades a no acabar mai. Vegem-ho.
D’entrada, i al marge que les arrels cristianes d’Europa constin o no en el preàmbul de la Constitució continental, el cristianisme ho amara tot; està als teixits de la nostra cultura, de les nostres arts i, fins i tot, de la nostra construcció lingüística. Tant és així que negar-les és irrisori, com aquell acudit d’un peix que li pregunta a un altre peix si sap què és l’aigua; l’aigua?, respon aquest, no n’he sentit a parlar mai. Europa i, per extensió, el continent americà i Austràlia, per bé i per mal, no s’expliquen sense el cristianisme. Els concilis denominats personalistes, tot i que inicialment buscaven definir la divinitat de Crist i la seva consubstancial unitat divina i humana, es veieren abocats a definir també el concepte de persona, donant un canvi de rumb a la situació precedent, en la que amb aquest mot es designaven únicament els ciutadans lliures. Fou, doncs, el cristianisme qui afirmà per primera vegada que, per extensió de la persona del Crist, tots els altres éssers humans són, sense excepció, il·limitats quant a la seva dignitat. Com sempre, primer fou la teoria i, molt després, la pràctica, però les regles del joc quedaren fixades al segle V. L’etimologia ha deixat traça d’aquest descobriment tardà; les paraules més importants del nostre diccionari constitucional: persona, ciutadà, subjecte o individu, possiblement perquè són anteriors als concilis personalistes, tenen un origen etimològic més aviat humil, plebeu, per no dir poca-solta, i en tot cas inadequat a la importància que, des del Renaixement, han anat adquirint aquests mots.
En els països del nostre entorn cultural el transcendent és, avui, una hipòtesi prescindible que, sigui quin sigui el desenllaç, no alterarà per a res el resultat de l’experiment vital. Tots, tanmateix, ateus, creients i agnòstics, podem nodrir la munió dels nostres actes quotidians d’una serena humilitat, decantada de la no menys serena sensació d’impotència o d’insignificança que experimentem quan, fent una pausa, ens interroguem sobre el per què de tot plegat. Probablement per això les posicions respecte del transcendent cada dia es formulen menys en termes d’adscripció i més en termes d’actituds.
Quan considerem la hipòtesi del transcendent perfectament desdenyable; quan donem per fet que nosaltres sols, podem, és quan més fàcilment l’arrogància pot fer acte de presència; l’arrogància bel·ligerant de laïcistes i clericalistes, i l’arrogància passiva i indiferent, però no menys altiva, de tots els altres. Una arrogància transversal l’origen de la qual es troba en la secularització del nostre temps. No els sembla que la pitjor manera d’afrontar la crisi de les caricatures del profeta de l’Islam era reivindicant, com feren al país veí, el dret a la blasfèmia com una manifestació més de la llibertat d’expressió? Normalment les ofenses es resolen amb una disculpa. Hi ha qui les voldria despatxar ampliant el catàleg de drets fonamentals, en perjudici dels ofesos, naturalment.
És possible que aquest procés de secularització no s’estigui produint amb la mateixa intensitat en tots els països del nostre entorn cultural. Fàcilment, el We can de la campanya d’Obama donava per descomptat el si Déu vol, que durant desenes de generacions ha acompanyat les frases prospectives dels nostres progenitors, fins a nosaltres, que n’hem prescindit. L’arrogància constitueix la principal causa de l’odi antioccidental que s’està congriant en la resta de la humanitat; només per això convindria posar-hi remei; i perquè, en realitat, no hi ha cap raó que la justifiqui. Gràcies a Déu no som autosuficients, ni com a individus ni com a espècie. La qüestió ve de lluny, per més actual que sembli, que també l’és. En realitat tot és un ritornello a les mateixes obsessions de sempre que ens vénen perseguint: nihil sub sole novum diu l’Eclesiastès. Quan un general romà, havent tornat victoriós d’una batalla, desfilava pels carrers de Roma entre aclamacions, fastos i multituds, al seu darrere un esclau el prevenia de l’arrogància bo i repetint una i altra vegada: recorda que ets un home (hominem te esse memento). Sant Agustí hagué de combatre els seguidors de Pelagi; el pelagianisme era una heretgia que sostenia que la natura humana és lliure i, en conseqüència, res no li impedeix fer el bé; els pelagians tenen el privilegi de ser els primers optimistes antropològics. Sant Agustí, que coneixia bé l’ànima humana, sabia que l’home no és tan lliure com es pensa. Els grecs també ho sabien, que en això consisteixen els mites de Sísif, de Tàntal i fins i tot de Narcís. El pecat original impedeix a l’home ser del tot lliure, per bé que li queda la Gràcia del Crist per salvar-se. Entre un extrem (pelagianisme) i l’altre (augustinisme) s’ha mogut, si no tot, una part no poc important del pensament cristià d’occident i, per extensió, del polític i el cultural; el Faust és un exponent més d’aquest imaginari col·lectiu, com en diuen ara. I probablement, el Comte Arnau, també.
Un llibre molt recomanable, Els bons salvatges de Ferran Sàez, narra la crònica de les impostures que desembocaren en els idealismes carnissers del XX. El pelagianisme fou la primera. Per sort s’eradicà a temps, però en quedaren unes arrels que, com les de la figuera, han anat rebrotant al llarg dels segles, fins arribar al XX que ha esdevingut ubèrrima. El laïcisme és un neopelagianisme més que, com diria Huxley, hauria de ser corregit a través de l’adequada dosi de sentit comú semiaugustinià, de la mateixa manera que les extravagàncies jansenistes foren en el seu dia temperades amb una dosi de sentit comú semipelagià, que en això consistí la intervenció dels jesuïtes. Qui assumirà, avui, aquesta empresa?
