Als pensadors clàssics -vertaderes llavors per al posterior aprofundiment en l’estudi d’aquesta virtut- se’ls hi ha de reconèixer el gran pes que tingueren per entendre l’amistat cristiana, la qual es fonamentà en aquell que “donà, per amor, la vida pels seus amics”. L’estimació i amistat vertadera i recta entre persones es veurà ja sempre més com una participació en aquell alt sentiment que és l’amor de predilecció. Tot el que ens ha dit l’escriptura sagrada sobre l’amistat mantindrà sempre un especial valor ponderatiu durant els segles posteriors.
L’amistat cristiana serà, per a molts, una participació activa del diví Amor entre els homes. Naturalment hi podrà haver un més i un menys. com en tot. Però, de fet, l’amistat cristiana perfeccionarà aquella dita clàssica: “L’amistat és una ànima que viu en dos cossos, un cor que viu en dues ànimes”; una unió, una comunió de moltes vides en una sola. L’amistat llavors és manifestarà més fervent; com quelcom que exigeix una devoció generosa i desinteressada i que demana una dedicació constantment renovada.
Els homes necessitem, sens cap dubte, de la confiada amistat per viure en plenitud la vida familiar, social i professional. Aquesta condició amigable se sol trobar sempre entre les persones bones, com digueren els clàssics. Ara diríem: entre persones santes. Tots hem de lluitar per ser persones que viuen en profunditat l’Amor en majúscula. Un bell exemple del que s’esdevé en la amistat cristiana ens el donarà el nostrat Ramon Llull en el “Llibre d’Amic i d’Amat” que, amb una indubtable finalitat sobrenatural fou escrit; però ensems ens obrirà els ulls per entendre també millor qualsevol amistat humanament noble. Cal llegir-lo sencer per tal de descobrir-lo com un tresor de les nostres lletres.
Sabem que els homes justos i fidels són sempre considerats, en el pensament cristià, com els “amics de Déu“ per excel·lència. Així ho han afirmat els antics llibres sapiencials proporcionant-nos una poderosa llum sobre l’amistat: “Els amics no fallen mai ni fan veure que ho són, ja que la veracitat i la sinceritat íntima s’imposen en tota la conducta” (Llibre de Jesús, fill de Sira, 6, 5-37 i Proverbis 17). “El que tem Déu troba vertaders amics, i de la mateixa manera que ell és fidel, així ho serà l’amic”…”Un amic fidel és un escut o refugi poderós…no hi ha preu per a ell…qui el troba, ha trobat un tresor”…“Un amic fidel és un elixir de vida. (Sir. 6, 14-16)…”És en tot temps que l’amic estima…és com un germà que ha nascut per a l’adversitat” (Prov. 17,17). L’amistat, com digué Aristòtil, és la “unió de diversos cossos en un sol cor i en una sola vida”, i així s’expressà també la tradició cristiana. L’amistat fonamentada en Crist, ha de ser perfecta, estable i constant: no és voluble, no es deixa corrompre per l’enveja; no es refreda per les sospites; no es dissol per l’ambició; i quan és posada a prova, no cedeix; és talment així que, malgrat els molts cops i embats que pugui rebre, no caurà; quan és batuda per injúries, es mostra inflexible; quan es veu assetjada per molts ultratges externs, roman immòbil i ferma: incommovible.
Aquesta amistat honesta i generosa es considera una útil virtut perquè afavoreix la pau, la concòrdia i l’entesa social: és com una de les columnes necessàries perquè qualsevol forma social sigui més justa. L’amistat dóna equilibri a tota mena de relacions, i és, de fet, un element de cohesió, que s’ordena a la justa concòrdia i manté ferma tota la “polis” en una convivència pacífica i pacificadora. El fet del conviure en pau és molt propi de l’amistat en general, i especialment quan és Crist qui pacifica el món per l’amor. Molts cristians encara no ho han entès.
Continuarà…
