Un dels arguments dels escriptors quan arriba el 23 d’abril, és que hi ha molt d’intrusisme mediàtic durant la nostrada diada de sant Jordi. Llibres de programes o primers espases de la tele i la ràdio que conviuen amb aquells que els han enarborat autèntics mestres o professionals de la literatura. Podem dir que els toquen el seu ego narratiu, donant per fet que el seu llibre no és digne de vendre’s al costat del de l’APM, el de Crackòvia, el de Mario Vaquerizo o el d’Anita Obregón.
Convindria puntualitzar el concepte de llibre mediàtic. Llevat de casos generals, tot llibre té quelcom de mediàtic, ja sigui perquè l’autor escriu o col·labora en un mitjà de comunicació, o bé perquè necessita d’aquest d’una manera o altra per donar a conèixer la seva obra. En algun cop de la seva vida ha recorregut o ha format als mitjans de comunicació per fer-se conèixer, ja sigui en una tertúlia o entrevista. Rafael Nadal, per exemple, un dels triomfadors amb el seu relat de realitat-ficció Quan érem feliços, va ser el director d’El Periódico de Catalunya i és tertulià habitual del Grup Godó.
Una altra cosa és que, certament, hi ha programes a través dels quals les productores, els seus presentadors o protagonistes, aprofiten l’avinentesa per escriure un llibre. I en aquest cas, el què estan fent no és proposar un producte literari, sinó escriure sobre quelcom que l’espectador coneix i consumeix habitualment. Es tracta, doncs, d’aprofitar l’avinentesa i fer una translació d’un programa de consum popular a un altre producte, en aquest cas, en forma de llibre.
Així, una persona que ha comprat El llibre dels jocs Crackòvia no el compra amb el propòsit de trobar-hi una història escrita de forma literària amb els seus recursos habituals –flashback, descripció, ficció, estructurada amb capítols i amb un desenllaç pròpiament dit- I això és el que confon a molts escriptors, que es posen sistemàticament al mateix nivell. Haurien d’entendre és que el que contenen aquests llibres no deixen de ser programes de televisió en versió de paper. Que per què es venen els llibres mediàtics? Els programes dels mitjans de comunicació van més enllà del propi aparell de televisió, i per tant, és lògic que generin aquest interès en altres suports. Tenen una dimensió pròpia.
Voldria concloure doncs, aquest article proposant dues coses: d’una banda, que es deixés de banda la nomenclatura de llibre mediàtic i que es parlés més de programa de televisió en format llibre. D’aquesta manera, no es feririen més susceptibilitats. I en segon lloc, m’agradaria desmitificar el fet que comprar els llibres de televisió per sant Jordi sigui un acte que demostri el baix nivell cultural de la població. No havíem quedat que llegir és un acte cultural i que és bo per la població? O potser és que alguns consideren que la televisió no és cultura? Jutgin vostès mateixos…
Píndoles
1. ESTO-PLA. Si en el darrer article vam queixar-nos de l’arrencada de Buenafuente, en el segon programa les coses han millorat lleugerament. El monòleg ha guanyat en interès, i l’entrevista amb Estopa va acabar d’una manera inesperada: amb l’aparició d’Albert Pla, amb qui els de Cornellà van cantar un tema a duo. No s’ho perdin.
2. Un, dos, tres… quaranta. Aquesta setmana es compleix una efemèride: els quaranta anys de l’estrena de l’Un, dos, tres. Mereix un reconeixement des d’aquesta secció que la televisió hagi tingut un concurs que ha transcendit a molts nivells: ha marcat més d’una generació, ha estat un show sota l’etiqueta de concurs i a més, ha estat la cantera d’un gran nombre de presentadors i hostesses. Malauradament, la mala notícia és que no pugui seguir existint, i fa uns anys, la versió presentada per Luis Larrodera va haver de ser cancel·lada.
3. Sallent, el definitiu? El darrer nom que ha aparegut a les travesses per dirigir TV3 és el d’Eugeni Sallent, director de Rac 1. Veurem si aquest és el definitiu. Malauradament, la mala notícia és què Mònica Terribas deixarà de ser la directora.
