A manca d’arguments seductors de pes, l’estratègia de l’espanyolisme a Catalunya s’ha fonamentat exclusivament en la defensa de la legalitat, com si aquesta fos emanada directament de la Divinitat o de les lleis de la Natura.
Tal com la poma sempre cau avall, la sobirania recau únicament sobre el poble espanyol. Tal com el sol marxa sempre per ponent, el català i el castellà són dues llengües oficials i així ha de quedar palès a les escoles catalanes. Tal com a dalt hi ha el cel i a baix la terra, la bandera espanyola ha d’onejar a tots els edificis oficials. “¿Qué pone en tu DNI?” com si es brandés un exemplar de La Bíblia.
En l’hemicicle del Parlament de Catalunya encara hi ha un pal amb la bandera de espanyola en nom de la legalitat però alguns diputats sembla que són incapaços de cantar Els Segadors, malgrat el 17 de febrer de 1993 es va votar al Parlament la llei que el feia himne oficial de Catalunya fins i tot amb el suport d’Aleix Vidal-Quadras i correligionaris. Quin problema té ara aquesta tropa amb un himne regional completament legal? Per què es mostren amb actitud altiva i hostil quan sona la música?
Potser és que el quid de la qüestió no té res a veure amb la legalitat, sinó amb la dominació que pot emanar d’aquesta, tal com era legal l’apartheid, el nazisme, l’esclavisme, el sufragi censatari, la “Ley de Vagos y Maleantes” i el matrimoni forçat. Tal com ho segueix essent la nostra colonització física i intel·lectual.
