Si cada família aconseguís refer l’arbre genealògic fins abans del 1714, hi trobaríem un tresor amagat dins: unes èpiques prosaiques, una manera de viure aliena a les motllures de l’administració pública dels nostres dies i sobretot uns avantpassats que van guanyar la guerra a la vida.

Vaig llegir no sé a on que un empresari seriós hauria de tenir la fotografia del seu besavi al despatx perquè li recordi aquestes coses. Quan estava a Anglaterra vaig poder entrar a algunes cases i no era estrany trobar-hi un retrat de la reina Victòria. Ells ja no són aquell imperi, però sí que en mantenen la mentalitat i també s’hi publiquen molts papers familiars que no pas aquí.

Fa un parell d’anys vaig escriure a El Matí Digital un primer article sobre la història de Catalunya vista des d’un forn de pa, concretament el de casa. Tot venia a partir de la descoberta d’una llibreta amb uns apunts de la història del forn de pa que l’avi m’havia anat dictant quan jo tenia 17 anys. És una d’aquelles picades d’ullet que de tant en tant la vida fa i que resulten alliberadores i lúcides i que et fan aixecar de la cadira. Si us ve de gust publicaré un esbós de la història en quatre o cinc articles.

El forn de pa va ser fundat per Pau Cardona i Rigol. Era el quart fill dels vuit d’uns humils jornalers de la Casa Cremada de Corbera. El mes maig de 1885, a l’edat de 20 anys, va obrir un forn a l’antiga casa de cal cafeter de Corbera, on hi havia un forn per torar cafè, dos anys després d’haver après l’ofici de forner a Molins de Rei.

Per fer pa en Pau havia de pujar l’aigua de la font i carregar els barrals dalt d’un ruc. Deu anys més tard va poder adquirir una finca amb pou d’aigua. Aquest fet va tenir una força simbòlica i fundadora: d’allí en brollaria l’element indispensable per al negoci i la família. Va ser un eureka. Fins als anys 70 del segle XX, l’aigua del pou va ser potable per a l’elaboració del pa.

El naixement del forn s’emmarca en un gran moment per al país, la Renaixença, que va desvetllar grans moviments industrials, de creació de caixes d’estalvi, de cooperatives i germandats d’ajuda mútua, de construcció d’infraestructures i de recuperació de la llengua i les institucions.

Les fàbriques de farina, les farineres, tenen a Catalunya una extraordinària importància. Encara que a mitjan segle XIX la molineria catalana era més domèstica que l’espanyola, quan disminueixen els molins d’aigua i n’apareixen de vapor i de gas, i se substitueix la mola de pedra tradicional per un joc de cilindres, Catalunya fa un pas endavant, i el 1900 concentra la quarta part de totes les fàbriques de procediment nou d’Espanya, mentre Barcelona esdevé el port fariner del Mediterrani, tot desbancant Santander, que va ser l’aposta portuària de la dinastia borbònica.