Les pizzes a domicili són un porcada que de vegades ve molt de gust però que al final resulten una estafa. Ja després de les dues mossegades saps que el que n’has pagat és francament un abús si valores el que en reps a canvi.
Hi ha diverses cases, però les més comunes, les més freqüents, responen al sistema de menjar ràpid, és a dir, greix pertot i una massa que s’allunya molt del que la pizza tradicional oferta. Si Itàlia veiés segons què —encara que la pizza és un invent americà per cert, que els italians saberen copiar, desenvolupar molt millor i fer-lo seu— cauria de cul.
A Sabadell, per exemple, tenim això del Telepizza i el Domino’s. Cap dels dos llocs em sembla decent per demanar-hi un pizza però alguns diumenges, abatut de tota la setmana i deprimit perquè en comença una altra, acabes caient en la temptació de la cosa fàcil i tot resulta, al cap d’una estona, ben groller i vulgar.
El cas és que fa molts anys, quan érem tan petits com perquè el paladar encara no hagués elaborat un sistema de distinció acurat, quan arribaven les pizzes a domicili tot era eufòria i alegria. La pizza era sinònim de l’última festa abans de reprendre la setmana. Ara em menjo aquestes coses i són d’un gust monòton i cansat, tan artificial, tan fàcil, tan de barriada que totes les modalitats tenen gust de la mateixa cosa. Greix, una pasta llefiscosa que et regalima paladar avall i acaba proporcionant-te una digestió pesada. I potser sí que ara tenim un gust més refinat, però em sembla que a tot això hauríem de sumar-li la lamentable forma de treballar d’ara i el lamentable resultat de cada pizza. No crec que els meus pares s’atrevissin a comprar això d’ara. Segurament era igual de menyspreable, i la transacció no sortia gens a compte, però no crec que amb tanta insistència.
Les pizzes a domicili d’aquestes grans empreses són el que és el Mc. Donald’s a les hamburgueses. Després hi ha altres cases, molt més humils, que fan el que poden i que no són allò però s’hi apropen. L’única pizza a domicili digna que pots emportar-te a la boca sense que et causi un disgust és la que fa el Viena. A banda, l’atenció és ben agradable i si demanes canvis d’ingredients fan tot el possible perquè es compleixi.
Recordo el cas d’una pizza de salmó. M’agrada el salmó a la pizza, però cal anar amb compte perquè si el deixes massa estona un cop la pizza cuita, el salmó acaba també cuinant-se i el gust és radicalment un altre. El salmó ha de quedar calent però no fet. Parlem, és clar, d’aquest salmó fumat que ve a làmines i que pots consumir directament, sense cap mena de cocció.
El cas és que avisí a la noia que el salmó el volia així, com es presenta la pizza quan te la menges al restaurant, i es prengué la delicadesa d’esperar a que arribés a l’establiment per en aquell moment afegir el salmó a la pizza i evitar una estona innecessària d’excés de calor. Són aquesta mena de detalls que marquen la diferència i que en cap cas una empresa com el Telepizza o el Domino’s tenen la decència de tenir en compte. Però de totes maneres la pizza acaba sent el que és i para de comptar.
Menjar pizza a domicili és normalment una porcada i una estafa monumental i no he trobat encara una pizzeria tan decent com per trucar-hi un dia que estigui ben animat i tingui ganes de menjar-me un pizza com Déu mana. Al final sempre cal anar al restaurant, triant correctament el lloc. Llocs, per cert, que ja no solen fer pizzes per emportar.
