La tensió entre individu i Estat en l’organització de la societat ha estat un tema principal en la filosofia política des de Plató fins a Rawls i Habermas, passant per Hobbes, Locke, Montesquieu, Rousseau i Hegel entre d’altres. El model d’Estat, finalment, és un reflex de la concepció antropològica sobre la qual s’organitza una comunitat humana.
L’individualisme liberal entén la llibertat humana com a autònoma: cada home viu independentment dels altres, segons el seu parer: our own good in our own way, en frase de Stuart Mill del 1859. Escrivia Hobbes fa tres-cents cinquanta anys que l’home en el seu estat natural no dóna res si no és amb la intenció de rebre un benefici per a ell mateix: Homo homini lupus i Bellum omnium contra omnes són dues sentències seves que sintetitzen aquest pensament. Per a Kant, a finals del segle XVIII, la plenitud de dret va unida a la capacitat de lliure disposició dels béns, els quals estan destinats a l’ús privat fins a on arribi la possibilitat de la seva defensa.
Amb aquests plantejaments, el bé de la societat és només la suma dels béns particulars dels individus i aconseguir que la suma sigui màxima: el progrés només es mesura en beneficis i possessions. El lligam dels individus no és el del compliment del deure envers l’altre, sinó el de mútua tolerància obligada per la coacció de la llei: totes les situacions humanes requereixen ser legislades. L’estructura de poder, l’Estat, s’ha de limitar a fixar unes regles de joc per a garantir i fer compatibles les llibertats individuals, i per a racionalitzar les relacions materials i econòmiques. Aquesta va ser l’aportació de Montesquieu: lligar el poder polític i les conductes humanes per les institucions i les lleis.
És l’Estat com a Jutge Coercitiu. En organitzar la societat sota la idea de llibertat il·limitada hom buida de contingut la llibertat dels individus, és a dir, la possibilitat de l’acompliment del deure per pròpia voluntat segons unes fites que són la seva plenitud. La consciència de la seva responsabilitat sobre les pròpies accions queda minvada. I a més la convivència es deshumanitza perquè deriva cap a la llei de la selva on els més dèbils estan desprotegits, on la solidaritat ni hi té cabuda i regna només la freda i tècnica justícia racional.
L’altre pol antropològic és la dissolució dels individus. A començaments del segle XIX Hegel va interpretar la història amb un caràcter dialèctic: el coneixement i la cultura humanes creixen mitjançant convulsions on idees i corrents diverses s’oposen unes a les altres produint unes síntesis que les superen. Els homes només són moments del desenvolupament de la cultura, de l’esperit Absolut, el qual creix i pren consciència de si mateix en els individus i es desenvolupa gràcies a ells. Per tant l’individu no és pràcticament res davant l’Estat, la col·lectivitat o la ideologia, tan sols un instrument que passa.
Així les coses la natura humana queda reduïda a una espècie abstracta i no es consideren les desigualtats naturals. L’idealisme hegelià intenta eliminar-les perquè les reconeix com a producte de la vida social: l’esperit Absolut, l’Home, no pot ésser desigual a ell mateix, la seva dignitat essencial s’esquinça cada vegada que un individu és diferent a un altre.
La voluntat d’assolir la felicitat pública passa a ser el principi motor del govern polític: el món és mal·leable a la voluntat humana, i l’Estat organitza racional i científicament els seus ciutadans per augmentar el bé comunitari mitjançant una normalització i un intervencionisme excessius. El bé particular queda sotmès al bé col·lectiu. La societat queda formada per individus iguals, intercanviables, i això mena vers un igualitarisme empobridor, perquè la sobreprotecció i la dependència estatal produeix la passivitat personal i redueix o destrueix la seva potencialitat creativa.
És l’Estat com a Amo Provident, on els ciutadans tendeixen a delegar bona part de les seves responsabilitats individuals i col·lectives. S’instal·la el convenciment de que pel fet fe pagar els impostos hom té un dret pel qual l’administració publica sempre s’ha de fer càrrec de tot i tot ho ha de resoldre, fins i tot els fenòmens meteorològics. L’esforç i la responsabilitat personal es dilueixen. Alguns exigeixen respostes de protecció que l’Estat no pot oferir i que, a més, són irracionals i contraproduents econòmicament per al mateix contribuent.
Fins aquí hem exposat dos concepcions antropològiques que són dos pols. Però en la praxi política es donen accents, no aplicacions pures: el liberalisme el posa en l’individu, i la socialdemocràcia i el socialisme en l’Estat i el ciutadà genèric.
Anthony Giddens, l’ideòleg de Tony Blair, deia a finals dels 90 que calia crear un nou centre radical que explorés la justícia social i la igualtat sense perdre de vista les limitacions de l’Estat. Però no va ser Giddens qui va inventar la tercera via, perquè des de més de mig segle abans el personalisme, sorgint entre els dos pols antropològics vigents aleshores, ja havia proposat un equilibri entre el bé comú, la protecció social i els drets individuals.
En el personalisme el concepte fonamental és el de persona, un terme que subratlla que l’ésser humà no resta en la noció d’individu de l’espècie, sinó que en ell hi ha quelcom més transcendent: un ésser capaç de posseir-se i de donar-se, en el qual la consciència del ‘jo’ es dóna en la relació amb els altres. La doble dimensió individual i social de l’ésser humà es concreta en els principis de la subsidiarietat i de la solidaritat. El principi de subsidiarietat implica la consideració de la dignitat i la responsabilitat de la persona lliure, i el de la solidaritat la vinculació de la persona amb la comunitat, de la qual se’n segueix el deure ètic de l’ús compartit dels béns naturals per fomentar el benestar de tots.
Per tant, la persona, en tant que part d’un tot social, ha de subordinar-se al bé comú, que és un bé diferent de la simple suma dels béns individuals. La llibertat de cadascú té la seva pròpia entitat que ha de ser servida per la comunitat política, però no ha d’erigir-se en bé absolut. Segons Maritain la finalitat del govern polític no té per missió dur la persona a la seva plena llibertat i perfecció, però ha de procurar el seu desenvolupament i ajudar a superar el seus límits com a individu.
Apareix així el que podríem anomenar Estat Moderador Acompanyant, on la responsabilitat de la persona es manifesta amb la iniciativa i la creativitat, amb la disponibilitat per al rendiment personal per a la construcció de la societat, i amb l’esforç per organitzar-se amb els seus propis medis per prevenir i superar els reptes de la seva trajectòria vital. En definitiva, cadascú es fa responsable del seu destí, com deia Ludwig Erhard, un dels pares de l’economia social de mercat.
A l’Estat no se li pot exigir tot ni pot fer-ho tot, però ha de procurar la protecció dels qui tenen necessitats que no poden superar: ha d’encarrilar i facilitar l’exercici universal dels drets de la persones i la seva dignitat, i les condicions i estructures d’accés als serveis bàsics i al treball. En aquesta acció social imprescindible de l’Estat s’hi ha d’implicar el ciutadà, amb una responsabilitat compartida a títol individual i, sobretot, mitjançant la seva participació a les associacions i organitzacions civils. La responsabilitat primera en l’exercici dels drets és de cada persona però és evident que on falta la tutela de l’Estat es produeixen desigualtats i els més dèbils surten perjudicats, perquè hi ha necessitats humanes que no tenen sortida en el mercat: el sector privat no ha de tenir una autonomia intocable en les seves actuacions.
El veritable desenvolupament humà no és un procés automàtic i il·limitat, entès en un sentit específicament econòmic-social i tècnic-científic. Cal un objectiu moral: per assolir la felicitat de l’home no és suficient el benestar material, fins i tot a favor d’una majoria. Per tant, l’element decisiu en el govern polític no ha de ser la plena autonomia individual o l’expansió igualitarista del bé comú, sinó la responsabilitat personal i social.
