Des del punt de vista de l’estudi comunicatiu no deixa de ser fascinant la capacitat que tenen alguns de generar marcs mentals. De fet, gairebé tot en l’esfera pública acaba anant d’això: la confrontació de marcs que acaben desencadenant una autèntica batalla cultural. En aquest sentit, últimament, s’ha anat imposant l’avenç del front de l’extrema dreta en aquesta contesa. No només a l’Estat a Europa, sinó també a Catalunya i no només en el marc identitari espanyol sinó també en l’estrictament català.

El fenomen de l’auge de l’extremadreta  municipalista de Ripoll, per bé que no és nou, sembla coherent i concomitant amb el que succeeix a tot arreu. Cal recordar que Josep Anglada de Vic fou segona força al Consistori l’any 2007 i les seves sucursals van sorgir com bolets al llarg de tot el territori i va anar de ben poc per obtenir el 3% dels vots necessaris per tenir escons al Parlament. Amb el temps va acabar diluint-se i pràcticament desapareixent però sempre ha anat fent la viu-viu.

Sigui com sigui, mai havíem assistit a Catalunya a una situació com l’actual. Els últims dies hem vist com des d’algunes talaies televisives es donava veu i espai d’una manera més aviat poc proporcionada a la cap de files de la formació ultradretana ripollenca. A més, la presidenta de Junts per Catalunya, Laura Borràs, s’hi ha posicionat a favor públicament, tot invocant la voluntat popular -i per tant, en contra de fer-hi un cordó sanitari de la resta de partits-.

Umberto Ecco contemplava com una de les “red flags” del feixisme justament la invocació a l’intangible i mal·leable concepte de la voluntat popular. No en va, Borràs té vares de mesurar diferents i sembla ser que a Roses la seva formació no té pas cap problema en expulsar Esquerra de l’alcaldia de la mà del PSC tot i essent la força més votada. Sembla ser, doncs, que el que volen els ciutadans no és el que realment vota la gent sinó el que en realitat vol Borràs en funció del que l’hi convé. I el sainet ha anat més enllà, fins al punt que si be la formació a nivell nacional avalava el cordó sanitari -contra el criteri de la seva presidenta-, l’executiva local hi ha posat fre i a l’hora d’escriure aquestes lletres, encara no està clar què acabarà succeïnt a la casa consistorial del bressol de Catalunya.

La deriva és greu, molt greu. A Catalunya és nova realment -almenys per a un parell de generacions-, però a Espanya no. A l’Estat hem vist com tot un sistema mediàtic ha conspirat des de fa molt de temps per assimilar l’extrema dreta a un partit “normal” tot preparant la ciutadania per un pacte amb la “dreta moderada” i que no els sembli extravagant quan arribés el moment. No en va, VOX que era residual, va créixer ràpidament com una escissió del Partit Popular. Hem vist el seu líder en programes de màxima audiència, fent bromes amb els presentadors i mostrant-lo com una persona propera i de carrer -res casual, òbviament-.

Al Principat, sembla que anem camí del mateix: hom diria que Junts -o almenys una part- malda per aconseguir algú a la seva dreta més extremada que els faci semblar centrats i a la vegada puguin pactar-hi. El cinisme és exasperant i és jugar amb foc. De fet, la flama ha pres i en poques setmanes han proliferat a twitter una munió de bots turbopatriotes que sense cap rubor invoquen valors feministes per recordar-se, només, del “hijab” com a símbol de la opressió mentre s’obliden cínicament de la bretxa salarial entre homes i dones. Recorden constantment al salafisme i atien la por i l’odi contra el col·lectiu musulmà amb insinuacions malintencionades.

Veient tot plegat, sembla evident que la socialdemocràcia està perdent la batalla cultural a marxes forçades front el populisme d’extrema dreta. Fins i tot a Catalunya, que històricament ha estat escorada a l’esquerra, el seu partit nacional de centredreta juga irresponsablement a blanquejar els ultres.

Cal ser-ne conscients, entrem en un terreny desconegut i venen corbes.