El vent feia voleiar el cabell de la Sara i aquella sensació l’encantava. Era una sensació de llibertat, d’independència, de força que sentia cada cop que sortia a coberta. Per fi havia aconseguit convèncer el seu pare que la deixés embarcar-se amb ell en un dels seus viatges de pirateria. No és que fos una ocupació molt digna, però per a ella el seu pare i les seves accions eren molt diferents de les dels altres bucaners que solcaven l’oceà a la recerca de tresors.
Certament el seu pare era diferent. Era amable i comprensiu, però terrible quan s’enfadava. Era just en els seus càstigs i mai no feia fuetejar cap mariner si no era que hagués comès traïció contra ell o contra el vaixell. No era dels capitans que es quedaven el millor menjar per a ell, sempre menjava el mateix que en Julius, el cuiner, preparava per a tothom. I quan pensava que s’ho havien guanyat, feia repartir doble ració de rom als seus homes.
L’ambient no era el més adequat per a una noia de gairebé dotze anys, el seu pare ho sabia prou, però la Sara ja feia molt de temps que demanava de viure una aventura al seu costat i ell, al final, no s’hi va poder negar. Els seus continus viatges l’havien fet allunyar-se sempre de casa seva i això era molt pesat de suportar.
És cert que els pirates tenen una vida molt inestable: avui són aquí, demà allà i demà passat ves a saber on. Avui ataquen un port i demà els ataquen a ells. Avui coneixen totes les tavernes d’un port i demà han de dormir la mona pels carrers del mateix port. Però quan un és capità s’ha de mirar una mica amb qui es va i què es fa. No es pot deixar portar per la disbauxa perquè ell ha de ser l’exemple dels seus homes. I per això sempre havia considerat que una mica de diversió també ell tenia dret a tenir-ne, però sempre amb mesura. Per això, a Port Royal, refugi dels pirates a Jamaica, tothom el coneixia com Nelson el Roig, el cavaller pirata.
Li deien Roig pel color de la barba, però el seu veritable nom no era Nelson, no obstant, per tots els confins se’l coneixia així perquè cada cop que s’havia enfrontat en batalla amb aquell gran almirall anglès ell s’havia pogut escapolir i llavors tots podien sentir la ràbia d’en Nelson cridant des de coberta:
– Recorda el meu nom, pirata Roig, sóc en Nelson i et perseguiré fins que els mars estiguin eixuts, si cal !!! –
Així que els seus homes primer i tots els pirates després l’havien batejat Nelson el Roig.
Una nit, mentre sopaven, la Sara va demanar al seu pare cap a on anaven, quin port havien d’atacar. El pare la va mirar amb tendresa i li va dir:
– Tu creus, realment, que jo et posaria en perill anant a una batalla essent com ets la meva joia més preuada?
La noia va protestar amb la decepció als ulls.
– Papà, em vas prometre una aventura inoblidable.
– I la tindràs, Sara, la tindràs. Però procurarem aquest cop no haver de disparar els canons.
– Canons? Canons? Qui ha dit canons? Que ens ataquen? – qui xisclava així era en Jack el Vell, un marí a qui li faltava un ull i que estava una mica sord però que era company del capità des que aquest va guanyar el bergantí en què navegaven en una partida de naips. Es deia El Batàvia.
La Sara se’n va anar a dormir una mica moixa. Ella que esperava sentir el sotrac dels canons a coberta mentre disparaven, ensumar el fum de la pólvora i, el més important, sentir el crit del seu pare “A l’abordatge !”, resulta que es quedaria sense aquestes emocions perquè el seu pare temia per la seva vida. Quina bajanada, i la d’ell? Que no temia per la seva?
Passaven els dies i el Batàvia navegava en un mar calmat amb rumb cap a l’Est. Un dia el guaita va cridar:
– Terra, veig terra allà lluny ! Aviseu el capità.
Molt lluny es veia a penes un petit turó que sobresortia de la línia de l’horitzó. Com que el Sol ja es ponia, el cel estava pintat de colors vermells i daurats que a la Sara li feien pensar en tot un món màgic de misteris i secrets.
