A mitjans del segle XX i especialment el segle XXI les noves tecnologies passen a ser una eina essencial de comunicació. I com no, les administracions públiques no poden ser l’excepció.
Internet es converteix en el canal de comunicació més ràpid, eficaç i eficient que s’ha vist mai fins el moment. Una persona pot enviar un missatge (sigui quin sigui el mitjà, per correu, WhatsApp, facebook) a un receptor que es trobi a milers de quilòmetres i amb qüestió de segons. La revolució és tant positiva, que es va expandint per tot el món a gran velocitat.
A inicis del segle XXI, i especialment a partir de la crisi social, política i econòmica del 2008, la ciutadania, els lobbys i part de les persones escollides pel poble demanen que les administracions públiques es modernitzin adaptant-se a l’era digital. Aquest canvi, a priori, potser molt fàcil: els ens públics han d’escanejar tota la documentació que tenen i ordenar-ho electrònicament. Però, a la pràctica s’ha vist que penjar documents un darrera d’altre, no té cap mena de sentit.
Les administracions públiques comencen a dissenyar formularis i maneres de comunicar amb la ciutadania mitjançant un “clic”, amb l’objectiu d’abandonar poc a poc la relació física, almenys en la majoria dels casos. Aquest contacte presencial, s’accentua amb la pandèmia de la covid-19 i els anys posteriors. El coronavirus va posar de relleu la necessitat de tenir un bons espais electrònics per no perdre el contacte amb el poble, tot i que, amb el pas dels anys s’ha acabat instal·lat amb molts tràmits.
A la pràctica, que la ciutadania pugui omplir la documentació de manera electrònica porta a dos grans beneficis a ulls del poble. La primera, pot entrar a qualsevol hora i a qualsevol dia. La majoria de tràmits, una vegada estan oberts i sense recórrer al seu tancament, es poden presentar quan la ciutadania li vagi millor. Això fa que el poble no estigui subjecte als horaris físics que té les administracions públiques, que sovint es solapen amb l’horari laboral/estudiantil. La segona fortalesa és l’apoderament que té la ciutadania a l’hora de fer el tràmit. Les persones formen part del procediment i com a tal entren dins de les administracions públiques i es relacionen.
Ara bé, el problema que tenim actualment amb els tràmits electrònics és que no totes les persones poden, que no és el mateix que voler, fer tots els procediments que les administracions els hi reclamen o bé, no es poden relacionar tant amb els ens públics com voldrien quedant al marge de la societat.
A priori, es pensaria que la bretxa digital afecta a les persones nouvingudes, per un tema d’idioma, i a les persones de gran edat per un tema que la revolució tecnologia els ha agafat tard.
La qüestió que si bé és cert que aquests dos col·lectius son susceptibles a no tenir accés a l’administració electrònica, altres grups també estan al marge del sistema. Existeixen molts estudis que indiquen quin és el percentatge de la població d’un territori que té accés a internet i, quina, malauradament, no en té. Per entendre el govern obert, cal anar un pas més endavant. Actualment, la gran part de la societat, almenys al nostre país, té accés a internet de manera ràpida i senzilla. Però, tenir accés a internet no és sinònim de poder fer els tràmits digitals. A mode d’exemple, una persona d’uns 25 anys, nascuda en plena revolució 2.0, pot saber utilitzar perfectament les noves tecnologies per recercar informació i utilitzar les xarxes socials, i es pot trobar mancances per relacionar-se amb els ens públics.
És cert que la ciutadania ha de posar de la seva part per aprendre com funciona l’administració digital. Però, a la vegada les administracions públiques han de treballar, elaborant, aprovant i executant polítiques públiques que identifiquen quins son els col·lectius afectats per la bretxa digital (tinguin accés o no a internet) i aplicar mesures per minimitzar-ho.
