Angela Merkel ha estat i segueix sent una de les personalitats excepcionals en la política mundial d’aquestes dues primeres dècades del segle XXI. La seva acceptació a Alemanya i el seu reconegut lideratge de la democràcia cristiana alemanya feien creure que encara hi hauria Merkel per anys. El panorama ha canviat i la cancellera, de manera sobirana, ha anunciat que no es presentarà novament com a candidata a la presidència del partit, i que al final de la legislatura, el 2012, es retirarà de la política de manera completa. Si aconseguirà mantenir-se aquests tres anys com a cap de govern sense tenir ja la presidència del partit, és avui incert. Però amb aquestes mesures ha volgut donar pas lliure a una renovació de la direcció del CDU, sense les presses d’haver de presentar de seguida ningú com a nou cap de govern.
La paradoxa en el cas Merkel és que la causa de la baixada del seu partit i del seu prestigi com a cap de govern ha estat el rebuig de gran part de la població a la immigració massiva de l’any 2015. Precisament un problema i un moment en el qual Merkel va ser la figura europea que més sentit humanitari va demostrar, ja que es va negar a consentir que un milió de persones desesperades haguessin de vegetar en camps improvisats o que fossi empeses d’un lloc a l’altre com un enutjós munt de ferro vell. És cert que la seva frase “Ens en sortirem!” va ser interpretada (erròniament) com una obertura de bat a bat d’Europa a una immigració incontrolada. És cert que potser hauria hagut de matisar-ho més. Però en una situació d’excepció com la d’aquells dies ja m’agradaria saber qui és el polític que ho hauria pogut fer millor que ella.
A casa nostra, Angela Merkel no té cap bona premsa. Se li recrimina que no hagi estat més oberta a la causa catalana. I això, diguem-ho ben clar, és injust. Ignoro si el rumor que va ser ella qui amb una trucada a Rajoy va fer parar la violència policial de l’1-O és cert o no. Però seria molt propi de les idees de la cancellera. Anar més enllà de manera oberta només ho hauria pogut fer (tant ella com altres caps de govern europeus) si els catalans haguéssim trencat definitivament amb Madrid amb totes les conseqüències. I aquest moment potser vindrà més aviat del que molts es pensen.
Fa cinc anys, i en una sèrie de tres articles a El Matí Digital (I, II i III) vaig fer una breu semblança de Merkel i em vaig definir com a un “fan” de la cancellera alemanya. La meva opinió en aquest sentit no ha canviat i celebraria molt que Merkel pogués aguantar-se com a cap de govern encara un parell d’anys, perquè sigui quin sigui el curs dels esdeveniments a Catalunya ara ella, sense haver de pensar en una reelecció, tindria molta més llibertat per actuar d’acord amb els seus principis, i això sense cap dubte ens seria favorable.
Merkel ha estat l’ase dels cops de tots els polítics europeus que han volgut amagar la seva política desastrosa (i la dels seus antecessors) donant la culpa de la situació dels seus països a la cancellera alemanya, tal com fa ara escandalosament la coalició governamental italiana. Però a la presa de possessió del seu càrrec Merkel ha jurat cada vegada defensar els interessos del poble alemany i no pas tapar les vergonyes de polítics europeus amb la mà foradada. L’onada migratòria ha estat l’inesperat esdeveniment que al final, amb els nombrosos nous problemes que ha comportat, li ha fet perdre el suport de molts electors i l’ha portada a aquest anunci d’una retirada ordenada, deixant endreçats els negocis de l’estat per al seu successor o successora. Jo crec que al món, i especialment a Europa, pot venir dia que l’enyorin.
