Potser no hi ha cap altre polític a l’Europa d’avui que sigui motiu de tants atacs, de tants malentesos, de tants insults tant escrits com gràfics, com la cancellera alemanya Angela Merkel. També a Catalunya. Els retrets que se li fan tenen en general tres motius. El primer, el de molts polítics, per propi interès, és de carregar el mort de les seves falles a la figura més visible del país que millor resisteix la crisi actual. El segon, el desconeixement, de fet o intencionat, del tarannà dels alemanys d’avui, tan diferent del de les èpoques negres d’abans del 1945. I el tercer, la interpretació tergiversada tant del caràcter com dels principis que guien l’actuació d’Angela Merkel. Sobre els dos primers punts ja he escrit de vegades alguna cosa al MD. Ara, intentaré donar als nostres lectors una breu semblança de Merkel, per tal que (estiguin o no d’acord amb mi) tinguin almenys alguns elements de judici més clars a l’hora de parlar d’ella. Ho faré en tres parts: l’infantesa i la joventut de Merkel a l’Alemanya comunista; la seva carrera política després de la caiguda del mur; i finalment la seva trajectòria en la política europea i en la crisi d’avui. Serà l’intent lícit d’exposar una opinió, forçosament subjectiva, sobre uns quants trets característics de la seva personalitat, posats de manifest en tota la seva actuació, tant abans com després de la reunificació alemanya.

Angela Merkel va néixer a Hamburg el 17 de juliol del 1954, i era filla del jove pastor protestant Horst Kasner, que havia acabat la carrera de teologia feia poc. Quan la nena tenia encara poques setmanes, el pare se’n va anar amb la seva família a viure i a treballar a l’Alemanya comunista on hi havia una gran escassetat de sacerdots protestants. El canvi de residéncia, que Horst Kasner havia previst com a provisional, el va convertir en definitiu la muralla de Berlin, i així la seva filla, que d’altra manera hauria pujat en l’atmòsfera d’un país lliure, va haver d’educar-se en el sistema ideologitzant de la RDA.

Després de tres anys del seu trasllat a l’Alemanya oriental, els superiors del pare d’Angela Merkel li van encarregar la direcció d’un casal a la vora de la vila de Templin, al nordest de Berlin, que tenia un doble ús: com a lloc de cursos de perfeccionament professional per a pastors i predicadors, i com a asil per a minusvàlids. Allà la petita Angela va passar una infantesa tranquil·la i feliç. Els problemes li van venir més tard a l’escola. Com tots els escolars va haver de fer-se de la FDJ (el “Frente de Juventudes” dels comunistes), però no n’era cap membre modèlic ni molt menys. Per sort a l’escola es destacava com a alumna de gran intel·ligència i va guanyar unes “olimpiades escolars” dos primers premis en matemàtiques i en llengua russa (que era d’ensenyament obligatori). Per sort, també, quan n’hi passava alguna, a casa seva podia parlar de tot amb els seus pares i això li donava un gran suport moral. Un moment difícil, que gairebé li hauria costat que no li deixessin estudiar carrera, va ser l’organització d’una festa cultural a l’escola, poc abans d’acabar el batxillerat. Entre altres coses, al programa hi va incloura un poema satíric de Christian Morgenstern, un escriptor de principis del segle XX popularíssim a tota Alemanya. En el poema es parla de dos gossos xatos que es miren la gent que passa, asseguta a dalt d’un mur. Els jerarques i els espies de la policia ho van interpretar de seguida com una al·lusió i una mofa al mur de Berlin i la noia se’n va veure un bull per a aconseguir un lloc d’estudi a la universitat.

Li hauria agradat ser mestressa d’escola, igual que ho havia estat la seva mare a l’Alemanya de l’oest. Aquesta, però, a l’alemanya comunista tenia prohibit de dedicar-se a l’ensenyament per por que no infiltrés “idees reaccionáries” als cervells dels infants. A més, va dir Angela Merkel una vegada, si hagués estat mestressa d’escola hauria hagut de denunciar aquells alumnes que freqüentessin l’església i allò que diguessin del que es parlés a casa seva. I això volia evitar-ho. Així es va decidir a estudiar física i ho va fer a Leipzig del 1973 al 1978. Era una carrera en la que la política no hi jugava cap paper i els professors eren completament apolítics. Abans d’acabar la carrera, el 1977, es va casar amb Ulrich Merkel, un company d’estudis, però en la vida diária no van compaginar i es van divorciar el 1982.

Després d’acabar els estudis, la seva sol·licitud de col·locació a una facultat tècnica va fracassar per l’oposició del secretari local del partit. Al mateix temps la van contactar uns oficials de la Stasi, la policia política del règim, que la volien reclutar com a informant. Merkel va dir de seguida que no comptessin amb ella i va emplear la mateixa excusa que ja havia usat el seu pare amb èxit. dir que no es podia callar res i que tot ho xerrava a altres, començant per la seva família. Un informant xerraire no era utilitzable de cap manera, i així va aconseguir que la deixessin tranquil·la.

Al final Merkel va trobar un lloc de treball a l’Institut de Física química de l’Académia de Ciències, on va fer la seva tesi doctoral el 1986. També per aquell temps va conèixer el que seria el seu segon marit, el químic Joachim Sauer. Tots dos eren divorciats, és a dir gats escaldats, es van prendre molt de temps per a assegurar-se que la seva relació no fracassaria, i no es van casar fins al desembre del 1998 quan ella ja era secretària general del partit demòcratacristià, en una senzilla cerimònia privada.

Com diu el seu biògraf C. von Krokow, la seva vida fins a la tardor històrica del 1989, va ser tan discreta com la de la majoria dels seus conciutadans i res no feia suposar que aquella noia pogués iniciar més tard una espectacular carrera política. I per comprendre la direcció que aquesta prengué, cal retrocedir fins al setembre del 1987. En aquelles dates, i dintre de les mesures per distendir les relacions entre les dues Alemanyes i fer possibles algunes mesures de carácter humanitari, per pimera vegada el secretari general del partit i president del Consell d’Estat de l’Alemanya comunista va visitar la República Federal, i a Bonn, durant el dinar de rebuda oficial, que també va ser retransmès per televisió a la RDA, el canceller Helmut Kohl va dir: “A les persones, a Alemanya, la separació les fa patir. Pateixen a causa d’un mur que els hi barra literalment el pas i que els repel. Si desmuntem allò que els separa satisfarem un desig innegable dels alemanys que volen anar junts perquè són un sol poble. No tenim cap dubte que això és el desig, la voluntat i l’anhel de la gent a Alemanya”.

Als jerarques comunistes aquestes paraules els hi van entrar per una orella i els hi van sortir per l’altra. Les van interpretar com una expressió de retòrica inoperant de cara a l’electorat occidental. Però Angela Merkel les va registrar amb entusiasme, perquè representaven que hi havia qui seguia creient en el final del mur i del règim dictatorial. Això va marcar la seva opinió sobre Helmut Kohl i la portaria pocs anys més tard a entrar al CDU.

En aquells anys, ben al contrari de Kohl, els socialdemòcrates i els liberals havien abandonat tota idea de reunificació i perseguien només una política de coexisténcia pacífica entre els dos sistemes pels que no veien cap fi previsible. Encara a l’estiu del 1989, quan la descomposició interna de l’Alemanya comunista comença a agreujar-se, Gerhard Schröder, més tard canceller federal i llavors primer minitstre de l’estat de Baixa Saxónia, deia: “Després de 40 anys de república federal, no s’hauria de mentir a una nova generació alemanya sobre les possibilitats d’una reunificacio. No n’hi ha cap”.

Angela Merkel no ho veia pas així, i aquell discurs de Helmut Kohl seria una fita important, un punt d’arrancada en un camí marcat (igual que el de l’actual president de la república, Joachim Gauck) per dos pensaments predominants: el desig de llibertat com un dels béns humans més preuats, i la consciència de la responsabilitat de cadascú per a aconseguir-la i per a mantenir-la. I això la portaria a la política activa quan va ser possible d’engatjar-s’hi lliurement.