L’any 1994 el programa “Persones Humanes” de TV3, presentat per Miquel Calçada, dedicava un episodi a la infanta Elena de Borbó causant molt d’enrenou. La Casa Reial va emetre un comunicat que va qualificar l’emissió de “superficial”, “malintencionada en alguns aspectes” i “injuriosa”. La baixada de pantalons que va seguir aquella nit va ser apoteòsica. L’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, va córrer a demanar perdó en nom seu i de tot el Govern, argumentant que el tracte que havia rebut la infanta havia estat “no correcte” -encara avui no sabem per què va definir-lo d’aquesta manera existint el mot “incorrecte”. No només això, sinó que el director general de la CCRTV va obrir un expedient al director de TV3 i tota la cúpula de la Corporació va anar de genolls al palau de La Zarzuela a disculpar-se davant de Joan Carles I i del cap de la Casa del Rei que, per més inri, es deia Fernando Almansa. Encara més: Quim Monzó, que va ser qui va fer un monòleg sobre la monarquia espanyola al programa de Mikimoto, va ser convidat a un programa del Gran Wyoming a TVE anomenat “El peor programa de la semana”. Doncs fins i tot van tenir la poca vergonya de prohibir-ne l’emissió.
Altres episodis de censura d’aquesta mena els vam viure més recentment, concretament l’any 2007 quan es va fer retirar dels quioscos un número del setmanari satíric “El Jueves” per posar en portada una caricatura del príncep Felip i la seva esposa fornicant. Tot plegat molt més propi d’una dictadura i del “sí, bwana” que no pas d’una democràcia consolidada. Una democràcia que, ens deien, havia estat salvada pel mateix que es dedicava a perseguir revistes i programes de televisió.
Durant molts anys la monarquia espanyola ha estat intocable a l’hora de fer sàtira, però també en termes generals. És clar que allà on hi ha impunitat és habitual que hi abundi la corruptela i aquesta tendència es pot observar al llarg de la història en qualsevol dictadura, on els governants no solen haver de passar comptes davant de ningú. És divertit veure com tothom s’esparvera quan el New York Times publica articles sobre el patrimoni de Joan Carles I o quan, veient els costums de la casa, el gendre fot mà a la caixa, però qui en té la responsabilitat són els que corrien a parar el cul quan el majordom de la Casa del Rei trucava emprenyat.
Des del meu punt de vista el problema no és tant de monarquia o de república. És evident que una república és molt més democràtica atès que el cap d’estat es escollit pel sufragi dels seus ciutadans, però no em faria res viure sota una monarquia (suposant que visqués en un altre país perquè la monarquia espanyola no m’agrada per espanyola), entenent-la com un vestigi de la tradició, sempre que es limités al seu paper i fos conseqüent amb els privilegis que se li donen. Si ho tens tot pagat no pots anar amb moto a La Bisbal a fotre un clau i, si no t’agrada la teva dona, t’ho podries haver pensat abans en comptes d’encarregar un llibre a en Màrius Carol perquè ens faci creure que te l’estimes. Si ho tens tot pagat no et cal fer negocis. Si ho tens tot pagat calla i procura que t’ho continuïn pagant tot. Però els de la casa reial espanyola són uns inconformistes i sembla que no en tenien prou, i ja se sap que qui molt abraça poc estreny.
Per primer cop la monarquia espanyola suspèn en el baròmetre del CIS i això és una catàstrofe en el país de “Viva España, viva el Rey, viva el orden y la ley”. L’ordre i la llei se’l seguiran passant pel folre tots, però com a mínim dissimulen aprovant a les forces armades i a la Guàrdia Civil. En canvi amb la monarquia ja no ho poden fer. Mentrestant al Paral·lel barceloní triomfa el musical “La Família Irreal”, després d’haver estat prorrogada i seguir omplint el Teatre Victòria de gom a gom. El “Persones Humanes” i “El Jueves” eren una conyeta naïf al costat d’una obra de teatre que representa la infanta Elena directament com una retardada mental, que posa el dit a la nafra amb les constants infidelitats de Joan Carles I i que ens mostra un gendre com a lladre i a l’altre com a cocaïnòman. El més simptomàtic de tot plegat és que no s’atreveixin a censurar ni ningú corri a demanar perdó.
