Fa un temps (massa, segurament) escrivia sobre com la posició política de cadascú va més enllà de la que és purament ideològica, venint a dir que hi ha moltes variables polítiques que han estat trepitjades per la concepció generalitzada d’ideologia. Ara m’agradaria intentar explicar com veig l’aplicació d’aquest fenomen a Catalunya i, concretament, amb el catalanisme.
La ideologia i el catalanisme, en teoria, es podrien entendre com dues línies que determinen la posició política de partits i individus i que són paral·leles: que mai s’arriben a creuar. Per tant, hom hauria de tenir una posició ideològica totalment independent a la posició d’identitat nacional. Aquesta tesi es descarta ràpidament, quan les eleccions del 27S deixen de ser plebiscitàries, per tant, quan no som capaços d’identificar el vot en clau plebiscitari de tots els votants de CSQEP, veiem que realment aquests dos conceptes no estan tan separats com marca la teoria. L’altra manera de visualitzar-ho, traient del focus al grup liderat per Rabell, és que tampoc som capaços de determinar quins vots van en sentit nacional i quins en sentit ideològic (això s’accentua molt en la CUP, però també ocorre en tots els altres partits, sense excepció).
Tot i això, entre empentes i rodolons, s’ha aconseguit crear un govern compromès amb el referèndum, que té molt clar quin és el seu mandat en clau nacional. Vol dir això que es descuidin les polítiques socials i l’execució (recordeu que el govern, en teoria, és només l’òrgan executiu) de polítiques de benestar? Evidentment que no, simplement significa un doble objectiu. A partir d’aquí, em permetreu passar a la segona part de l’article, que és el que deixa de teoritzar i descriu purament la meva opinió.
Quina panoràmica mes bonica: tenim una majoria al parlament que permet centrar-se en el referèndum, un govern en coalició que treballa pels ciutadans de Catalunya i pocs problemes interns, ara que sembla que hem trobat una millor sintonia amb els anticapitalistes de la CUP. Resulta però, que a menys de tres mesos pel referèndum, el conseller Baiget comença a notar tremolor de cames, o més ben dit de patrimoni, i el President Puigdemont, amb bon criteri (ja he dit que era pura opinió) l’expulsa del govern que recordem que està compromès amb el referèndum. Ara ve la part divertida de la història, l’allau d’alguns dels membres del PDECAT. De cop i volta, el senyor Homs o la senyora Pascal, per parlar d’alguns pesos importants del partit, comencen a retreure al President l’exclusió de Baiget. És que no creuen que, com a mínim, els consellers han de comprometre’s al 100% amb allò que va prometre aquest govern? Com és que aquest “carquisme” torna a surar?
Evidentment, no vull ser injust, ni tots els membres del PDECAT actuen d’aquesta manera ni no és l’únic partit que ho fa; però ja fa temps que vaig deixar de confiar en una reforma de l’antiga CDC i penso que el que cal es una bona patacada electoral que permeti a cadascú enterrar el partit com li plagui. No vaig denegar la reforma des d’un bon començament, crec que realment mereixien l’oportunitat de fer-ho, tot i això, vaig deixar de creure-hi el dia que em vaig adonar que és un partit que actualment té encara molts individus entre les seves files, a qui fins ara ha estat incapaços de fer fora, que prediquen una tercera línia política per sobre les altres dues: el “carquisme”. Ja dedicaré un altre article a parlar de com jo defineixo aquest concepte inventat, però es resumeix amb la idea de Russell Hardin de l’empresari polític, que són aquelles persones encarregades d’organitzar i liderar col·lectius amb un interès de desenvolupar simplement la seva pròpia carrera individual.
