Han patit mai defalliments, insomni, retenció de fluids, pesadesa abdominal, espasmes musculars, respiració entretallada, irritabilitat, pèrdua d’apetit i tendència a causar problemes? Els símptomes es fan més freqüents o més intensos a mesura que s’acosta el 9-N? Són símptomes d’histèria col·lectiva, em temo que els catalans n’estem vivint una passa. El doctor A. M. Rankin, del Departament de Medicina del Maskerere University College of Health Sciences (Kampala, Uganda), ens adverteix que els comportaments emocionals anormals es poden anar estenent de persona en persona igual com s’estenen les epidèmies causades per virus, bacteris o paràsits.
El doctor Rankin va estudiar una epidèmia d’histèria col·lectiva al districte de Buboka (frontera entre Tanzània i Uganda). Els símptomes, només presents en persones que havien estat en contacte amb algun individu “infectat”, eren un esclat sobtat de riallades alternat amb ploradisses i somiquejos. El quadre durava d’uns quants minuts a diverses hores, en episodis recurrents. Una persona patí aquests símptomes 16 dies seguits.
Jo ja fa temps que pateixo episodis d’aquesta mena; altres persones del meu entorn, també. Les crisis van precedides d’esdeveniments que fan de detonant. Intentaré recordar-ne alguns: 1. aparició de l’argumentari sobre el cas català del Ministeri d’Exteriors per al seu personal a l’estranger; 2. publicació del document “20 preguntas con respuesta sobre la secesión de Cataluña2, de la FAES, i també del llibre “Catalunya en claro”, de la mateixa fundació; 3. reunions del lobby Puente Aéreo; 4. el rei Joan Carles caçant elefants i trencant-se el carpó; 4. manifestacions del 12 d’octubre ala plaça de Catalunya; 5. constitució de Societat Civil Catalana; 6. presentació de les balances fiscals del Sr. Monago; 7. presentació del Sistema de Comptes Públics Territorialitzats i de les xifres corresponents al 2011 per part del Sr. Ángel de la Fuente; 8. piulades del Sr. Rajoy després de l’extensa roda de premsa del Sr. Mas, etc.
Una altra epidèmia curiosa va ser la de desaparició de genitals a Nigèria el 1990. Els afectats topaven amb un desconegut pel carrer i immediatament notaven sensacions estranyes a l’escrot. En realitat no els passava res, però acusaven aquell desconegut d’haver-los robat els genitals. El pànic s’estenia entre els presents i el suposat lladre era agredit per un turba, de vegades fins a la mort.
Aquesta sensació d’haver-me desaparegut “els bonys de la tita” també l’he experimentada en diferents ocasions. Les més recents que recordo són els aldarulls de Can Vies, l’entrada de C’s i UPD al grup liberal europeu, les afirmacions del Sr. Hollande, la confessió del Sr. Jordi Pujol… He constatat que els símptomes no m’eren privatius, sinó que una gran part dels meus conciutadans també els patien. Qualsevol novetat que ocupi les portades dels diaris més de dos dies seguits la interpretem com una conxorxa per impedir la consulta del 9-N, o si més no, per capgirar-ne els resultats previsibles. La histèria s’escampa pels digitals, els blocs, Facebook o Twitter. Els responsables polítics decideixen en minuts el que no han estat capaços de decidir en anys. Tot es dramatitza fins al punt de caure en l’histrionisme. Després tot passa aigua avall com el corrent d’un riu, i el procés de convocatòria de la consulta no se’n veu afectat ni gota.
Jo ja m’he anat resignant a patir aquestes epidèmies d’histèria col·lectiva. I el Sr. Pujol ens surt amb un ciri trencat. Alarma total, codi vermell, apartin les criatures! L’hem de desvincular del procés sobiranista. Els seus partidaris són els més radicals a l’hora de retirar-li beneficis i distincions. Els enemics es freguen les mans, n’hi ha que fins i tot volen justificar el paperot que van fer en el cas Banca Catalana. Tothom es declara decebut i aclaparat. Ara sí que la convocatòria se’n va en orris.
S’ha de dir que qui més ha contribuït a aquest clima d’histerisme ha estat el mateix Sr. Pujol, en fer un comunicat ambigu i ple de llacunes. Només volem saber si ell o qualsevol membre de la seva família es van aprofitar del seu càrrec a la Generalitat. Si és que sí, a la presó; si és que no, no es preocupin, que ja l’indultaran com al Sr. Botín; i la propera vegada, que organitzi un GAL, que és la manera de tenir un bon patrimoni a Miami i que no t’arribin ni a jutjar.
Ara pateixo els símptomes de l’epidèmia tanzana cada vegada que m’imagino la cara del Sr.Rajoy en l’entrevista amb el Sr. Mas. El tret els ha sortit per la culata i segurament era de les últimes municions que els quedaven. El cas Pujol forma part dels passius del postfranquisme, no de la nova etapa que entre tots estem encetant. Hi ha persones amb un historial delictiu de més facúndia, als quals se’ls ha fet una llei d’immunitat a mida ara que ja no són reis. I el mateix Sr. Rajoy i la seva camarilla tenen la cua de palla. Ells no pateixen epidèmies, els seu mal és endèmic.
