Josep Borrell, ministre espanyol d’Afers Estrangers i candidat al càrrec d’encarregat de relacions exteriors de la UE, repeteix sempre que Espanya és “una democràcia avançada” al nivell de les més acreditades d’Europa, i dirigeix la campanya de propaganda “Espanya global” que costa una milionada per tal de provar-ho. Deixem aquí a part el fet que Borrell en el cas de Catalunya no ha criticat mai la política de repressió aplicant mètodes il·legals, sinó que ben al contrari hi ha donat suport. Deixem també a part que un home que es comporta així i que a més està greument complicat en un escàndol financer espanyol, hauria de ser insuportable per un càrrec a la Comissió. I mirem-nos només la qualitat de la democràcia espanyola.
He definit la democràcia espanyola com a “selectiva”. Amb això vull dir que en el dia a dia dels ciutadans funciona a grans trets com en les altres democràcies europees. Però això s’acaba en el moment que (com en el conflicte amb Catalunya) són amenaçats els interessos molt concrets dels cercles socials i financers que exerceixen el poder fàctic. Llavors no es tenen en compte menudències com els drets humans i fonamentals, la separació de poders és ignorada, i la mentida i el perjuri són usats sense manies.
El periodista català Iu Forn, conegut pel seu brillant estil satíric, ho ha analitzat al diari digital El Nacional.cat. Cito alguns fragments del seu article del 18.09.19 sobre el tema de si Espanya és o no una democràcia.
El president català legítim, Carles Puigdemont ha comentat així a Twitter el nou fracàs de formació de govern a Espanya: “Els polítics espanyols són incapaços en la democràcia i resolutius en la repressió. I seria millor el contrari…”.
La incapacitat dels polítics espanyols ha deixat relliscar Espanya cap a una crisi que a Europa només és comparable amb la de Grècia els anys 2012-2015. I les noves eleccions que ha provocat el cap de govern Sánchez, en l’esperança de treure més vots que a l’abril poden portar resultats molt diferents dels que ell desitja, fins i tot eventualment un nou govern de dretes. Però sigui com sigui el resultat no canviarà res en la situació explosiva de Catalunya ni en el dilema de la política espanyola: o bé acceptar la única solució democràtica possible a Catalunya (un referèndum vinculant en el que els catalans puguin escollir entre la independència i una proposta espanyola seriosa per seguir dins de l’estat) o bé deixar caure la màscara definitivament i demostrar que (en aquest cas) és una dictadura de facto. I actualment no hi ha cap motiu per ser optimista.
