Hi ha una connexió tan directa entre les decisions que prenem i les conseqüències en la nostra vida que pensar detingudament sobre el tema augmenta el grau de responsabilitat a un nivell que provoca vertigen. Reflexionar sobre aquest argument em condueix a Edward Lorenz i a evocar com una papallona que batega les seues subtils ales a València pot provocar una tronada a l’altra banda del món. No obstant això, la teoria del caos crea un ordre artificial en la realitat que explica fins i tot les més prosaiques resolucions. Si ara sóc davant del teclat teixint el meu «Aigua de València» és perquè el nexe destí-papallona em va portar una nit de primavera de Facebook a YouTube per endinsar-me en un món aliè a el meu background socio-cultural.
Fins aquí la història no té majors pretensions ni ningú diria que té el més mínim interés. Teniu poca informació però segur que algú ha deduït que les imatges de YouTube foren el detonant que m’arrosseguen al teclat per escriure aquestes ratlles. No tinc paraules per expressar l’impacte que em va transmetre escoltar l’emoció en les veus d’homes i dones que barrejaven amb una gran dosi de passió el prec i el clam amb un encert magistral en un espai emblemàtic; jo, aleshores, no ho sabia però ni més ni menys estava contemplant “La descoberta” que se celebra a la matinada en el marc de les festes de la Mare de Déu perquè en el seu origen era la misa a la que acodien els llauradors abans d’anar al camp.
Entre la foscor s’obren les portes de la basílica que s’omple de gom a gom transformant l’espai en una immensa riuada d’éssers humans que esperen amb ànsia que el mant que cobreix la imatge de la Geperudeta s’eleve per descubrir-la. I allí, de sobte, la figura de la verge omple l’esperit i l’ànima de tots els presents mentre alcen a muscles als encarregats de donar veu als devots amb uns missatges tan sentits i tan profunds no només per la passió i el fervor del moment tan espiritual sinó per la transcendència social que molts d’aquells clams evidencien.
El protagonisme és tan coral que ni la verge, ni els creients ni tan sols els que s’adrecen a la mare de Déu destaquen un per damunt de l’altre perquè el conjunt és un tot que a l’uníson transforma la voluntat individual en col·lectiva sumant els anhels i transformant aquest diàleg en una conversa entre el que és terrenal i el més espiritual. La unió és tan perfecta que no presenta cap fissura és, alhora, un caos organitzat que no deixa indiferent a qui l’observa perquè per damunt de tot la passió arriba com una agulla hipodèrmica per via intravenosa a tot aquell que té el goig de contemplar l’esdeveniment.
No és pot entendre el que ocorre en la basílica durant la matinada sense conèixer el testimoni dels seus protagonistes. La perspectiva que aporta María José Gimeno deixa entreveure l’impacte tan gran dels que viuen l’experiència en primera persona “m’agrada quan s’acosten les quatre de la matinada; l’emoció i els nervis pugen de to i un cop dins pensé que gràcies a la Mare de Déu un any més estem ací» i explica la seua percepció després d’acreçar-se a la verge «em pose a tremolar i estic un temps així al pensar tot el que estic vivint; és una emoció molt gran». Carlos Ballester subratlla el moment «màgic» de “La descoberta” perquè «sembla que els àngels l’acaben de baixar del cel». Tanmateix per Juan Francisco Barberà l’acte “és passió; és una emoció; és fervor i és la manera d’expressar els sentiments a la mare de Deú per tot el que fa pel nosaltres”.
Agraïments:
Al fotògraf Manolo Guallart per haver-me acostat a “La descoberta”.
A la periodista i amgia Emi Barberà per falicitar-me els contactes.
