Les persones que vivim en entorns on es parlen llengües minoritzades no hegemòniques, i les persones que hem crescut en entorns bilingües, sovint ens esforcem a explicar a la resta del món que una llengua és molt més que un codi de comunicació. Expliquem que una llengua és, també, una manera d’entendre el món. Expliquem que el context comunicatiu (l’espai, els interlocutors, el tema…) condiciona tant les llengües d’ús que sovint ens és impossible intercanviar-les, fins i tot si hi ha una habilitat de comprensió del codi per part de tots els interlocutors. A tots ens ha passat allò de “és que a tu t’he conegut parlant en [un idioma] i ara no ho puc canviar”. No, la llengua no és únicament una eina per a la transmissió de missatges, perquè si ho fos, el codi seria intercanviable indistintament en qualsevol context.
Però si la llengua és alguna cosa més, què més és? Bé, fa temps que sentim alguns discursos que demanen la despolitització de la llengua, però ens agradi o no, la llengua ha estat durant segles una eina de persecució de determinats objectius polítics, entre altres coses. Es vulgui o no, la llengua evidencia els subjectes polítics i els diferencia dels altres de manera molt clara. Per això, quan al llarg de la història els imperis han expandit el seu territori a costa de prendre el dels altres, una de les primeres víctimes ha estat la llengua dels nadius. Des d’un punt de vista imperialista, l’eliminació de la llengua facilita l’eliminació de l’entitat política (el demos) i la seva legitimitat per formar part del món com a tal.
Però no ens confonguem: el demos existiria amb o sense llengua, perquè els seus elements distintius no acaben amb la qüestió lingüística. Escòcia, on desgraciadament l’objectiu del colonialisme lingüístic està molt avançat, n’és un exemple molt clar: segueix sent un subjecte polític amb capacitat decisòria sobre si mateix, fins i tot ara que el gaèlic escocès malda per sobreviure. En canvi, per la seva banda, Espanya no reconeix els diversos subjectes polítics integrats a l’Estat i s’esforça a eliminar les singularitats nacionals del territori, amb tòpics com la igualdad de todos los españoles i el famós café para todos (versió règim del 78). En aquestes circumstàncies, carregar-se definitivament la llengua seria un pas molt important cap a l’objectiu d’esborrar la consciència compartida de demos, perquè el subjecte polític es faria menys evident, menys innegable. Que ho expliquin les nacionalitats integrades a l’Estat francès, per exemple.
Hi ha molts (moltíssims!) motius per treballar per a la supervivència de totes les llengües del món. Així, si volem desvincular la qüestió lingüística del debat territorial, endavant. Sense aquest debat encara ens sobren els arguments per defensar-la i per treure-la de la situació de risc on es troba. Ara bé, no oblidem que, si tenim aquesta situació de risc és perquè algú ha volgut (i encara vol) emprar l’eliminació de la llengua com a arma per als seus objectius polítics d’uniformització. Els defensors de la llengua podem allunyar el debat lingüístic de la política, si ho creiem convenient, però a l’altra banda algú seguirà polititzant-lo, perquè qualsevol decisió (activa o passiva) que ens acosti a la desaparició de la nostra llengua ens acostarà també a l’eliminació de la nostra autoconsciència de poble i, per tant, a la nostra capacitat de prendre decisions col·lectives internes.
