Des del 8 de març fins al 7 d’abril es representa, al Teatre Nacional, “La dona vinguda del futur”. Es tracta d’un musical dirigit per Marc Rosich i que, en principi, va adreçat a un públic infantil però que també pot ser gaudit per un públic adult. En tot conte adreçat a la mainada hi ha una lliçó moral i, en aquest cas, es tracta d’una crítica al consumisme extrem i al poder seductor de la publicitat televisiva. El que no tinc massa clar és si els nens surten amb la lliçó apresa. Més que res perquè la música que ha de transmetre els missatges és feta per Guille Milkyway, amb tot el que això comporta: pop extremadament enganxós i alegre. Per posar un exemple, una de les cançons ironitza sobre el mercantilisme que ens espera. Es diu “El targeter cromàtic” i ens explica que en el futur tot s’haurà de pagar amb targeta, també l’amor i l’amistat. Com es pot apreciar, el panorama és catastròfic, però, en canvi, la melodia fa venir ganes de seguir el ritme picant de mans i si no ballem és per no fer el ridícul. Altres valors que transmet l’obra crec que, directament, es poden considerar, si ens els mirem fredament, nocius pels xics: el coprotagonista és un nen, l’Albert, que és molt bo en ciències. Tan bo que la seva professora, la senyoreta Allright, li té enveja i el vol destruir, esdevenint així l’antagonista i dolenta de la pel·lícula.
Per més que sigui una crítica a la influència de la publicitat, és evident que s’inspira en referents publicitaris molt concrets, tal com feien els artistes del Pop Art. És una obra de teatre que neix directament dels anuncis del lleixiu Neutrex. Beth Rodergas interpreta el paper d’aquesta dona que viatja en el temps per portar a les cases de la classe mitjana un producte per netejar millor la roba. Passa, però, que s’entreté més del compte amb les seves recomanacions i queda atrapada al present. A partir d’aquí comencen totes les peripècies, que no detallarem pas, per poder-la tornar a casa seva.
A banda de la música, tota l’estètica beu d’un pop que combina el retro amb el futurisme, un tret que no sorprendrà massa a qui hagi anat seguint una mica Milkyway i el seu projecte de La Casa Azul. La qüestió estètica és importantíssima en qualsevol producció humana, ja sigui un plat de macarrons o una revista, i és per això que aquesta obra atrau malgrat no s’estigui d’acord en algunes de les lliçons que ens vol donar. La música, com ja hem dit, també hi juga un paper importantíssim: si no us agrada que les cançons se us fiquin al cap durant dies val més que no hi aneu.
Però el que més m’agrada de tot plegat és la certesa que es té, amb aquesta obra de teatre, que la cultura catalana avança. Hi ha una cosa que fa temps que em preocupa, que és l’absència de cultura kitsch catalana. El kitsch, ja ho explicarem més detalladament un altre dia, és una indústria que funciona com una roda i que connecta diversos sectors de la cultura de masses. Així, d’un reality show es pot passar a gravar un disc pop i a fer una intervenció a la gran pantalla en una pel·lícula d’humor. El fet que Beth tingui un paper principal en aquesta obra, tenint en compte els seus inicis (que no la fan menys valuosa com a cantant), em fa pensar que anem pel bon camí. Però encara queda molta feina per fer per acabar de ser una cultura normal.
