Un problema gravíssim de la nostra societat és l’alta taxa de temporalitat dels contractes de traball i l’escandol dels índexs d’atur. Segons les estadístiques, Catalunya es troba una mica millor que la mitjana espanyola, però molt lluny encara d’Europa. La precarietat, en general, és un gran problema, i un element estructural de l’actual economia.
La temporalitat, en concret, comporta que com que no hi ha res més molta gent agafa aquest tipus de contracte laboral abans de restar llargues temporades a l’atur. I el salari és una preocupació de segon ordre, atès que com a mínim es pot treballar…
No hi ha dubte que la legislació laboral i fiscal pot anar canviant i millorar-se, però en termes humans avui la realitat és que els projectes de realització personal, familiar i tota la concepció de la vida es troben condicionats per una interinitat permanent que no es bona per a viure amb estabilitat emocional.
La feina com a bé escàs, trasllada un gran malestar a les persones i a tota la societat, perquè propicia valors negatius com ara la desconfiança o el pessimisme. Caldria dignificar més la vida de moltes persones, que passen anys buscant una estabilitat que sovint no arriba mai.
El problema de fons és que es fa realment difícil fer projectes de vida en aquestes condicions. Les persones han de resignar-se a un “anar fent” com a màxima aspiració, la qual cosa no sembla un escenari encoratjador, per als joves ni per a ningú. I a més afecta a la mateixa idea de país que entre tos anem construint, en ocasions amb més pena que gloria.
D’altra banda, amb la crisi econòmica s’ha descobert un nou tipus de pobresa. Si fins ara s’associava a persones grans i inactives, ara presenta noves modalitats, i ningú està exempt d’aquesta xacra que podriem anomenar “la nova pobresa”, la derivada de la destrucció d’ocupació com a xacra social.
Penso que necessitem fer servir avui conceptes amb molt més de respecte. Es una ofensa a molta gent omplir-se la boca amb expressions com ara la cohesió social, la integració dels nouvinguts, l’estat del benestar, o la justícia social, si no donem una resposta integral a la precarietat, la temporalitat, la incapacitat de promocionar socialment qui s’ho mereix.
Les idees anteriors les comento perquè em semblen cabdals per saber la realitat del país que tenim. Un país que cal continuar construint des de valors cívics, solidaris i comunitaris, perquè si no és així, caminaren vers un model dual, en el qual la franja dels pobres s’anirà ampliant. L’opció moral per la plena emancipació de la persona ens obliga a restar amatents als signes de pobresa i d’injustícia, i mirar d’ajudar aquells que pateixen. Ens hem d’esforçar per tal de tenir un país més just.
