Les aritmètiques del Congrés Espanyol segueixen una constant a cada legislatura, amb les escasses excepcions de les majories absolutes: no es pot governar sense el suport, o almenys el vistiplau, de forces polítiques no castellanes. Especialment, les forces catalanes. Aquest panorama, tret de situacions extremes, es manté estable.
Aquesta realitat s’està posant de manifest amb el cas del PP. Els populars, amb el seu discurs ultraespanyolista i centralista que van posar al capdavant de la seva marca electoral des de l’any 2000 són incapaços de sumar prou, ni per ells mateixos ni amb els seus aliats. Els pèssims resultats dels populars a Catalunya i Euskadi, el turbo extra de vots que reben els rivals del PP –és a dir que no només perden vots sinó que, a sobre, motiven els votants dels nacionalismes no castellans- i, finalment la conseqüència lògica de tot plegat: els populars no tenen amb qui pactar fora de VOX.
Per altra banda cada vegada que consulto mitjans de la dreta espanyola, constato que aquesta anàlisi no s’està fent. Renunciar a l’ultraespanyolisme i el centralisme és una opció que no tenen sobre la taula i, per contra, es dediquen a buscar causes o estratègies estrambòtiques per fer quadrar uns números que senzillament no poden quadrar sense un descalabrament total de les forces d’esquerres espanyoles. Ara bé, els intents desesperats de Feijóo per tancar a acords amb qualsevol partit excepte Bildu, arribant fins i tot a disculpar Junts són, amb tot, reveladors: en segons quines circumstàncies, la porta del PP és oberta i per tant, això es prodria aprofitar en clau negociadora.
De tota manera, no podent esperar canvis importants a mig termini a les bancades dretanes del Congrés, l’única opció de formar govern passa per la combinació de forces progressistes estatals encapçalades pel PSOE, amb partits no castellans. Dins dels partits no castellans, a més, les forces catalanes són les més poderoses per qüestions purament demogràfiques. Per tant, la fórmula més probable on intentar aplicar les màximes quotes del programa polític català, a priori és aquesta. El problema es troba, però, en què els socialistes saben que els nacionalistes no castellans tenen molt difícil rebutjar un “acord progressista”, amb l’excepció del PNV i de Junts que, per causes molt diferents, es presenten com a actors més imprevisibles. Aquests dos semblen ser, ara mateix, els qui tenen més poder de negociació.
Hi hauria, també, una tercera combinació, que és la del pacte del PSOE amb el PP. Malgrat tot, cal veure aquesta possibilitat com a improbable en qualsevol elecció, bàsicament perquè és indesitjable per les dues parts. Les lluites caïnites de la política espanyola, el seu cabdillisme i clientelisme fan molt díficil que una de les parts entregui el poder a l’altra, o fins i tot compartir-lo. Aquest escenari només s’ha donat en una circumstància extrema, quan l’octubre de l’any 2016 Rajoy fou investit amb les abstencions del PSOE, ateses les exigències dels partits independentistes de pactar un referèndum d’autodeterminació. Tot plegat, recordem-ho, acompanyat d’un autèntic terratrèmol al PSOE amb successius cops entre Susana Díaz i Pedro Sánchez.
Així, malgrat el que es diu sovint, el cost del pacte bipartit és car i tots dos partits intenten evitar de pagar-lo. Si no ho fos, tant PP com PSOE l’haurien fet més vegades i, per què no, en aquesta legislatura mateixa. Si, per exemple, efectivament dialogar amb el President Puigdemont és tan terrible com deien, com és que el PP no ha prestat els vots per investir Pedro Sánchez? Doncs bé, no només no fan això, sinó que són els propis populars qui s’han mostrat disposats a dialogar amb Junts (!). El mateix s’aplica a la inversa amb el PSOE.
Tot plegat ens dona, a grans trets, la grandària de la finestra que tenen les forces catalanes: es tracta d’estirar al màxim les nostres demandes -amb compliment per avançat- fins el punt exactament previ en què el PSOE ja no podria/vodria assumir-les, i per tant li sortiria més a compte pactar amb el PP. Situació que, ja ho hem dit, té molts costos per a ells i encara més, sabent que el PSOE seria el soci petit d’aquesta gran coalició, cosa que es donaria també si opten per repetir les eleccions. El marge que tenim és aquest i, sincerament, no em sembla petit si les cartes es juguen bé.
