Què passaria si demà al matí ens aixequéssim amb la notícia de l’assassinat d’Artur Mas? Una traïció fruit de la confabulació política dels anomenats unionistes, els conservadors del PSC i Unió Democràtica, amb l’objectiu d’acabar amb les aspiracions independentistes d’un poble eliminant el cap visible del Govern Adoctrinador.
D’entrada, una conseqüència òbvia: entre les diferents capçaleres de la premsa catalana i espanyola hi hauria una guerra de trinxeres per la patent del titular «Duran, tu també?». A més, davant la impossibilitat d’estampar tots la cesarista declamació, segurament La Razón o La Gaceta, potser l’ABC i tot, s’acabarien decantant per un altre titular, tampoc exempt de ressonàncies clàssiques: «Tiranicidio».
D’una altra cosa que podem estar segurs és que l’hipotètic assassinat, en contra del seu objectiu fonamental, només aconseguiria acabar amb la imatge de Mas com un flautista d’Hamelín que sedueix les rates catalanes —però també els nens de l’Info K— per tal que el segueixin hipnotitzats a manifestacions, concerts i vies. El moviment sobiranista, lluny de caure amb el seu cap d’estat, en tot cas, en sortiria reforçat.
La qual cosa ens porta a una pregunta molt interessant: és productiu el tiranicidi?
Aquesta és una de les moltes qüestions sobre les quals reflexiona Luciano Canfora a ‘La historia falsa y otros escritos’ (Capitán Swing, 2013). En aquest llibre extraordinari, l’historiador i filòleg italià reflexiona sobre la naturalesa del poder, el sentit de la democràcia i el valor de la veritat en la política. Però no ho fa de forma grandiloqüent, emplenant-se la boca de conceptes tècnics o extenuant al lector amb incomprensibles raciocinis. La de Canfora és una història des del detall o l’anècdota: la teoria política neix d’una estranya carta a Gramsci, de l’epígraf al preàmbul de la Constitució Europea, del testament de Lenin o, fins i tot, del paper que van tenir mafiosos com «Lucky» Luciano en el desenvolupament de l’economia mundial.
Allò que tenen en comú aquests fets és que serveixen a Canfora per, tal i com diu Josep Fontana, pensar històricament problemes del nostre temps: en concret, el segrest econòmic que pateix la política europea. Per això, el llibre comença amb el text «¡Europa nos lo exige!» on ironitza sobre la ideologia de la fi de les ideologies, el consens general dels grans partits i de totes les nacions en «les coses que importen» o la improbable «europeïtat» de la qual alguns fan gala. Certament abans que ho fes David ‘Matón’ Fernàndez, Canfora acusa l’elit financera mundial de gangsterisme bancari i conclou que el capitalisme financer porta a l’esclavitud.
Però l’historiador italià no es queda aquí, ja que pel que hem dit fins ara bé es podria tractar d’un article de Vicenç Navarro —si hi afegíssim alguna referència al keynesianisme, esclar—. Allò que fa de ‘La historia falsa‘ un llibre genial és que aprofundeix en les paradoxes que soterren tals afirmacions.
I és que, si el poder està «més enllà», no és irrellevant qui guanyi les eleccions? No tenen raó autors com Benjamin Constant al afirmar que el poder està en la riquesa i que, si la política coincideix algun moment amb el poder, és únicament per l’impuls que li confereix l’economia? Tenia raó Lucreci quan afirmava que el poder és una futilitat ja que mai s’aconsegueix? I si això és així, quin sentit té la representació política i el sistema parlamentari?
Canfora llança totes aquestes preguntes al mateix temps que va saltant de la Grècia de Pericles als escrits de Gramsci, passant per la figura de Napoleó. I és justament analitzant el paper de la representació política —en últim terme, pensa la possibilitat real que el poder sigui intransferible precisament per la inutilitat d’intentar posseir-lo— que l’historiador italià treu a relluir la figura política del cesarisme-bonapartisme-feixisme, que ja era central en el seu llibre ‘La democracia. Historia de una ideología’.
La importància d’aquesta figura té a veure amb el concepte grec de «tirà»: «és un invent, una creació político-literaria. Quan el seu poder perdura, s’ha de ser realista i reconèixer que el “tira” (terme subjectiu i hiperbòlic) és algú que té de la seva part fragments més o menys grans, o inclús molt grans, de la societat». Com deia Hobbes, la diferència entre rei i tirà depèn del punt de vista de l’observador. Ja no importa tant la representativitat o legitimitat «parlamentària» del líder. Amb això coincideixen dretes i esquerres: també Gramsci, com a bon marxista, reclamava un «capo». En últim terme, el tirà pot ser vist com el nexe profund entre l’adhesió popular i la funció de dictador.
El sentit d’ocupar-se de la noció de «tirà» —i de les relacions entre les figures del Cèsar o de Napoleó (però també de Garibaldi, Robespierre o Lenin) amb el poder popular i la seva capacitat de delegar-lo a representants— és el de destapar certes mitologies històriques que marquen la nostra comprensió del present: d’aquí la importància central que té en el llibre la idea de falsificació. Només preguntant-nos pel significat profund de la democràcia podrem conquistar-la realment.
No obstant això, el que a mi m’interessava destacar en aquest article era precisament la relació entre poder popular i democràcia al voltant de la idea de tirà. I és que si bé Canfora conclou que no es pot establir una regla general, és una veritat històrica que la majoria de tiranicidis acostumen a ser inútils. De fet, algú podria pensar que des de Madrid haurien de prendre nota de l’afirmació de Canfora segons la qual el problema amb el tirà és «derrotar-lo políticament, no acabar amb aquella persona en particular. Ben vist, el tiranicidi és un subproducte del “culte a la personalitat”, de la desproporcionada hipervaloració d’una única persona, que seria responsable de tot el bé o tot el mal».
No s’equivocarien pas a l’escoltar a Canfora: si acceptem la hipotètica etiqueta de tirà per a Artur Mas, en tant que figura que aglutina la rousseauniana voluntat general del poble català, hem de concloure que matar-lo seria inútil. Però no solament perquè fos una acció naïf que oblidés la realitat social que es viu a Catalunya. També desatendria la seva realitat política. I és que si seguim els meandres del pensament de Canfora, aquest ens porta de nou a un pla teòric superior, des del qual havia començat: poden coexistir, realment, el control substancial de la societat per part dels poders econòmics d’una banda i dels polítics per l’altra? La seva resposta és negativa. Aleshores, com és que els electors ens seguim deixant seduir pel joc parlamentario-electoral com si aquest fos realment decisiu?
Conclou Canfora: per la seva «extraordinària capacitat de mediació, fragmentació i dispersió de les decisions sectorials (que produeixen en l’elector l’il·lusió de comptar)». De forma que la pregunta que animava la nostra reflexió —és productiu el tiranicidi?— ha de ser substituïda per una de més important, que posi en joc els conceptes de «democràcia», «representativitat» i «poders fàctics» amb la realitat econòmica europea: és banal la política?
