[Años luz. James Salter. Ed. Salamandra. Traducció de Jaime Zulaika]
Una altra novel·la americana sobre l’auge i caiguda d’un matrimoni. ¿Es pot demanar res millor que això, quan es fa bé? Aquesta és l’obra de maduresa de James Salter, és el triomf dels personatges sobre la trama, del llenguatge sobre l’acció. El narrador d’aquesta novel·la és extern perquè Salter s’ha volgut aplicar la frase que fa dir a un dels seus personatges: “no se puede vencer al extraño que nos bombardea con leyendas. En cuanto los ha vertido, esos himnos, esas bromas, esas mentiras se mezclan con el aire y se respiran, no es posible filtrarlos”.
Años luz és una novel·la perfectament estructurada: la divisió en cinc calculades parts ens diu que l’autor és conscient que està descrivint la història de sempre; la del fracàs d’un matrimoni, la de la pèrdua de joventut, la del desig insaciable, la de la insatisfacció permanent. Salter respon amb aquesta novel·la la pregunta que es feia el cineasta Vittorio de Sica quan li preguntaven per què l’adulteri era un tema tan recorrent a la seva obra. El cineasta va contestar: “però si treus l’adulteri de la vida dels burgesos, quin drama hi queda?”. Certament, no és difícil explicar la decadència d’un jove matrimoni amb possibles que viu en una casa al nord de Nova York amb vistes al riu Hudson i que es dediquen a ser amfitrions de sopars i convidats a festes a Manhattan. El que és difícil és que això sigui interessant.
Aquesta és una bona novel·la i no un entreteniment per a pijos perquè James Salter va dir una cosa molt important: escriure a fons sobre algú és destruir-lo. I això és el que fa amb aquest matrimoni. Tal com ho fa “el extraño que nos bombardea con leyendas”, Salter persegueix els seus personatges fins que aquests acaben confessant que la seva vida és absolutament idíl·lica però que són molt infeliços. Viri Berland és un arquitecte no tan reconegut com li agradaria. La seva dona, la Nedra, s’ha casat molt jove i sense cap ocupació a la vida a banda de construir-se un personatge. L’idil·li s’aguanta amb la joventut però, i aquest és el drama que s’explica, el temps passa i uns anys més tard ella se n’adona que no ha viscut tal com voldria: “Había perdido el interés por el matrimonio. No había nada más que decir. Era una cárcel. – No, te diré lo que es – dijo ella – Es indiferencia. Me aburren las parejas felices. No creo en ellas. Son falsas. Se están engañando”. Ell, en canvi, s’havia resignat a aquesta infelicitat perquè entenia que no hi havia cap alternativa millor. Quan ella el deixa, li diu a un amic: “las mujeres habría que encerrarlas en jaulas. Si no… – No terminó. Finalmente dijo -: Si no, no sé”.
És com si veiéssim la història rere un quadre de Hopper: l’escenari és fantàstic però els figurants són molt desgraciats. Els personatges de Salter sempre se senten sols. Es una solitud estranya, una solitud que ells mateixos no acaben d’entendre. L’esfondrament de la vida ideal del Viri i la Nedra és el final d’una festa: “Noches de matrimonio, conyugales, la casa en silencio por fin, los cojines hundidos donde los invitados se habían sentado, las cenizas calientes. Noches que acababan a las dos de la mañana, nevaba y el último invitado ya se había ido. Dejaban sin fregar los platos de la cena, la cama estaba helada (…) yacían en la oscuridad, como dos víctimas. No tenían nada que darse el uno al otro, estaban atados por un amor puro, inexplicable. El se había dormido, ella lo sabía sin mirarlo. Dormía como un niño, sin ruido, profundamente. Tenía el cabello ralo despeinado y la mano extendida y laxa. Si ellos hubieran sido otra pareja, a ella le habría atraído, lo habría amado, incluso… eran tan infelices”.
Salter és bo, com les cançons de Leonard Cohen, perquè explica les coses més tristes de la manera més elegant. Evidentment el Viri i la Nedra es divorcien i tot es va torçant. Ell queda desfet. Veu la imatge d’altres matrimonis, aquella imatge que ell abans havia projectat, i se sent absurd: “Envidiaba a todos los que a su alrededor se habían casado con otra mujer y estaban enfrascados en una conversación fluida: a la larga, ¿hay algo más importante que eso?”. Es va fent vell. Intenta enamorar-se, tornar-ho a intentar. Hi ha un capítol, un dels més brillants, on s’explica que una de les solituds més lamentables és la del fracàs del sexe. Quan Viri creu que s’ha tornat a enamorar té una relació amb una noia i s’escapa de viatge per Itàlia. S’avorreixen tant que no els queda més remei que follar: “El acto era un tanto vergonzoso, un acto de aburrimiento y desesperación, acometido porque todo lo demás había fallado”.
Ella, la Nedra, és un personatge més sofisticat. És la dona guapa i madura que ha trobat la felicitat vivint sola. Fa vida d’artista bohèmia als quaranta anys, i Salter, amb molta mala llet i un punt de misogínia, es venja d’ella i ens explica com la dona irresistible acaba sent la reafirmació per a matrimonis avorrits. Quan va a veure una parella de vells amics, se la descriu així: “Era asombrosa, estaba ebria de vida, llevaba la provocación escrita en todo el cuerpo. Le profesaban la misma devoción que se profesa a la idea de la vida bebida a tragos. La caída de Nedra confirmaría su sensatez, su sentido común de pareja”.
A mesura que avança la novel·la se’ns va fent llunyana la casa amb vistes al Hudson i els dies de sopars al jardí. Podríem pensar que és un relat trist però la novel·la en el fons és, com tot el que escriu Salter, una celebració de la vida com a espectacle. També és un homenatge als narradors, com si el fet de fer parlar al “extraño que nos bombardea con leyendas” convertís els lectors en uns privilegiats. I em sembla que, efectivament, per als lectors de Salter la seva obra és una mena de privilegi, com escrigués per a uns happy few i nosaltres en forméssim part.
Altres articles sobre Salter:
