El viatge institucional de la Consellera Serret i el President Aragonès a l’Amèrica Llatina està donant molt de què parlar. Corren rius de tinta. Titulars i articles acaparen el Time Line de Twitter, així com diverses opinions corren per les xarxes de forma encesa.
Principalment han estat quatre els arguments esgrimits per Junts i el seu entorn a l’hora de criticar aquest viatge institucional. A saber: la figura del President Pujol, la manca de contactes d’alt nivell, la tutela de l’estat espanyol, i la “millora de la reputació” de la imatge de la societat catalana.
Hi ha molt a dir i a analitzar perquè s’ha parlat molt, i per desgràcia, no tinc tot l’espai que m’agradaria. No vull fer enfadar a l’editor i amic Marçal, així que anem per feina.
El president Pujol
Sobre el viatge de les autoritats catalanes a l’Amèrica Llatina, una de les línies argumentals més destacades tant a xarxes com en alguns tabloides ha estat la comparació amb el President Jordi Pujol, famós entre altres “proeses” per aconseguir una “photo opportunity” amb Bush pare. Anem per pams.
Les diferents presidències de Jordi Pujol es van caracteritzar per una bona entesa amb Madrid i els poders centrals. Els seus viatges a l’exterior, malgrat prolífics, vistosos i abundants no es caracteritzaven en cap cas per una confrontació amb Espanya, ans al contrari. Els seus viatges arreu del món tenien principalment un únic objectiu econòmic en cerca de noves inversions, tant a l’estranger com a casa; i en cas d’introduir-hi un component polític, aquest era per demostrar com d’important va ser Catalunya a l’hora d’apuntalar el règim del ’78 durant la “modèlica transició”. Aquest va ser el discurs emprat durant la visita de 6 minuts a la biblioteca de la Casa Blanca on es va fotografiar amb Bush pare -espai on es reben les visites que no s’inclouen en l’agenda oficial-.
De fet, la confrontació amb Espanya era tan inexistent en els viatges institucionals i l’agenda política del moment, que en una entrevista feta al President Jordi Pujol -recuperada de l’oblit col·lectiu per Joan Plana en aquest tweet– Pujol afirmava que abans d’iniciar un viatge institucional preguntava al Ministre d’Exteriors quin era el discurs que havia de donar cara enfora. Més tutela i vassallatge que aquest és realment difícil d’emular.
Així doncs, d’entrada, comparar el viatge institucional del President Pere Aragonès i la Consellera Serret amb els realitzats pel President Pujol és desencertat. Ni el context polític és el mateix ni el missatge transmès és similar.
Manca de contactes d’alt nivell
Un dels altres arguments esgrimits aquests dies per part de certs sectors polítics a l’hora d’atacar el viatge institucional català ha estat la falta d’entrevistes de treball i contactes amb figures polítiques d’alt nivell, especialment en referència a la fallida entrevista amb el president colombià Gustavo Petro. Aquí hi ha moltes coses a analitzar.
Primer, i igual que amb el cas del President Pujol, el context històric. En aquest cas el recent és important i s’ha de tenir en compte. L’acció exterior catalana porta en el punt de mira del govern central des de fa anys. Múltiples i diversos han estat els intents de Madrid per tal de coartar l’acció exterior catalana. I val a dir que aquesta coerció ha tingut més èxits que fracassos -malgrat que també s’ha de dir, els esforços catalans de bastir una alternativa potent que evidentment ha tingut el seu efecte-.
Des de l’inici de l’embat plantejat per Catalunya, primer de la mà del President Artur Mas, Espanya ha recelat dels intents d’exportar no només la nostra situació política, sinó també els nostres interessos econòmics, socials i de cooperació a l’exterior.
Especialment des de 2014 i la consulta del 9-N, Espanya ha intentat arraconar l’acció exterior catalana. Entre els principals objectius, evitar la reunió dels representants catalans amb figures d’alt nivell, com comissaris europeus, presidents de tercers estats, o representants d’organitzacions internacionals. Com he dit anteriorment, una línia de treball -l’espanyola- que ha tingut el seu efecte. Només cal veure l’històric de reunions dels darrers presidents de la Generalitat des de 2014, on les reunions amb alts mandataris han estat mínimes a causa dels esforços espanyols. Que Junts i el seu sector més afí hagi hagut de remuntar-se a Jordi Pujol per treure en cara no poder entrevistar-se amb Gustavo Petro és assumir de forma velada i indirecta que els últims presidents de Junts tampoc han aconseguit res “destacable” segons els seus ideals.
Però profunditzem més en aquest punt i tornem de nou a Bush pare. Jordi Turull ha retret al President de la Generalitat que Jordi Pujol es va “reunir” amb ell i que el va rebre també, ja com a expresident, al Palau de la Generalitat. Recordem que en aquest darrer viatge, el President Aragonès i la Consellera Serret s’han reunit també amb un expresident i una expresidenta: Mujica i Bachelet.
Evidentment aquí entra en joc la pura confrontació ideològica i de valors. Bush pare va ser un referent del liberalisme per a bona part d’occident, prenent especial rellevància després de la caiguda del Mur de Berlín. Negar la seva rellevància política mundial seria absurd, com també ho és negar la rellevància política i el llegat de Mujica i Bachelet. Per molt que la seva obra de govern i la seva ideologia no pugui agradar a part de Junts -principal actor polític crític amb aquest viatge- són referència no només a l’Amèrica Llatina, sinó també a gran part de món com a exemples d’honestedat, bon fer i progrés. En altres paraules, potser no siguin referents que encaixin amb el corpus ideològic de Junts, però és innegable la seva rellevància i importància per a molts arreu del món.
Una altra crítica destacable a tenir en compte ha estat la que la Secretària Segona de la Mesa del Parlament, Aurora Madaula, va formular via Twitter comparant el viatge institucional del President Puigdemont als Estats Units amb el del President Aragonès a l’Amèrica Llatina. La crítica venia donada ja que el primer es va reunir amb tres congressistes nord-americans. Sincerament, crec que és una crítica més que desafortunada, doncs cal recordar que el President Aragonès s’ha reunit amb membres de l’executiu de quatre estats diferents. Aquesta crítica, repeteixo que desafortunada, ve a dir que tres congressistes són més vàlids que representants de l’executiu de quatre estats diferents, destil·lant un aire de certa supremacia occidental que menysprea a qui no forma part del món occidental. I sincerament, crec que ningú, ni els mateixos companys d’Aurora Madaula, volen que el missatge que arriba per part d’alguns sectors polítics de Catalunya sigui aquest.
Que no s’ha pogut realitzar una entrevista de treball amb Gustavo Petro és evident, que és un cop dur i una decepció també. Però la política és més que una foto i una breu xerrada amb el president d’un tercer estat, també és entrevistar-se amb ministres, diputats i expresidents (menció especial a Michelle Bachelet, expresidenta de Chile i antiga Alta Comissariada de les Nacions Unides pels Drets Humans). També ho és reunir-se amb representats regionals, més encara quan cada cop més, les regions, àrees metropolitanes i grans ciutats tenen un paper creixent autonomia i capacitat d’agency en diplomàcia pública. No voler veure res d’això -torno a repetir, malgrat el cop que suposa no poder entrevistar-se amb Gustavo Petro- és ceguesa política.
Tutela:
És innegable que aquest viatge institucional ha estat marcat pel control i fiscalització exhaustiva d’Espanya. Negar-ho seria absurd i un atac a la intel·ligència del lector.
Hem de tenir en compte dues coses. La primera, a qui ens estem enfrontant. Fer un paral·lel entre David i Goliat seria poca cosa. Per qui no ho sàpiga, Espanya és una de les principals potències diplomàtiques mundials. Les seves ambaixades, consolats i delegacions s’escampen arreu del món situant-se com un dels estats amb més presència diplomàtica al món. A més, en contra del que puguem pensar -i malgrat els ingents esforços dels darrers anys per desacreditar la seva imatge- és un estat que continua tenint molt bona recepció cara enfora. El soft power és una eina molt poderosa si s’utilitza amb cap i bona estratègia, i per desgràcia, Espanya ha sabut jugar les seves cartes.
La segona qüestió a tenir en compte és que Amèrica Llatina és una zona de prioritat a l’agenda exterior i diplomàtica espanyola. Malgrat el decreixent pes geopolític espanyol a nivell mundial els darrers anys, els vincles amb el continent americà continuen vigents. Dir que Amèrica Llatina és el “pati de darrere” d’Espanya seria totalment absurd, tot i que per part de les elits de l’estat és així en la seva imaginació. És una zona d’influència que, tot i vinguda a menys en detriment d’altres actors mundials, Espanya defensarà amb dents i ungles.
És especialment rellevant tenir en compte aquests dos factors per entendre el motiu principal d’aquest control abusiu de l’agenda catalana. Colòmbia i Xile -principalment- son dos estats liderats per persones que han demostrat simpatia per Catalunya i la nostra causa. Espanya no permetrà cap relliscada que pugui perjudicar la seva imatge i debilitar-se. El que alguns han considerat una manca d’agenda pròpia i sotmetiment a Espanya, altres ho poden llegir com que l’estat té por de les capacitats catalanes d’impactar en l’agenda llatinoamericana. Ho veieu? En el fons és una simple qüestió de crear relat a conveniència. Jo ho acabo de fer, és fàcil. Tingueu per segur que si les cares visibles d’aquest viatge haguessin estat unes altres, el relat seria aquest.
Seria totalment lògic que algun lector es pregunti pels viatges institucionals anteriors i per quin motiu no van tenir aquest control directe d’Espanya -que no significa que no es contrarestés-. Principalment, el que s’ha comentat ja sobre caps de govern amb simpatia per Catalunya. A Amèrica del Nord i especialment a Europa ningú al capdavant d’un estat vol obrir la capsa de pandora sobre nacions sense estat i el seu dret a decidir. És dur però és així. Europa és un club d’estats, no pas un club de pobles o nacions. Podem ser escoltats, sí. Però el nostre missatge -a més de ser contrarestat per Espanya- acaba per topar també amb alguns estats amb dinàmiques internes similars a la nostra -tot i que de molt menor intensitat- que no volen, d’entrada, obrir les portes a modificar el mapa polític sense un clar i majoritari suport en favor de la independència. D’aquí la importància de sumar més per molt que no ens agradi, perquè al final son els estats qui ens han de validar com un més dels seus, i ho faran segons les seves normes i regles, i el preu que han posat per començar a considerar la nostra proposta política -qui ho ha fet- és car. La qüestió és evitar remenar el rusc de les nacions sense estat a la Unió Europea.
Reputació:
El darrer argument esgrimit per Junts i el seu sector més proper ha estat el de la reputació. Un argument liderat per l’ara ex-consellera Victòria Alsina. L’antiga cap d’Acció Exterior ha estat dura amb una entrevista a la Consellera Serret criticant el seu missatge sobre que “hem de millorar la reputació de la societat catalana”, qualificant aquestes declaracions de “renúncia immensa.”
Dos apunts. El primer, Victòria Alsina demostra, per sorpresa meva doncs esperava més d’ella, no haver llegit l’entrevista i haver-se quedat només amb el titular per tal de poder fer-ne una crítica tendenciosa. Si hagués llegit l’entrevista sencera veuria com Serret defensa que l’objectiu d’aquest viatge és el de “reforçar amb més aliances institucionals els vincles econòmics, comercials, i de cooperació ja existents”. Paraules que casen perfectament amb el que la mateixa Alsina defensava durant la seva etapa com a consellera d’Acció Exterior.
El segon apunt sobre la millora de la reputació de la societat catalana, i crec que algú del nivell de l’exconsellera hauria de saber i no pot patinar aquí, és que l’estat espanyol també juga amb la carta diplomàcia pública. I això implica també influenciar -amb més o menys èxit- l’opinió pública i la societat civil llatinoamericana pel que fa al conflicte amb Catalunya. Quantes vegades hem vist circular falsedats per televisió i altres mitjans de comunicació espanyols sobre els catalans? Creure que Espanya no intenta fer el mateix cara enfora per danyar la nostra imatge és viure en un món de fantasia. Sí, en major o menor mesura la nostra imatge també s’ha vist danyada els darrers anys, no tant per les nostres accions, sinó pel paper fonamental de la diplomàcia pública espanyola allà on ha pogut. I fer-hi front també ha de ser una estratègia del govern català.
Dit això, comentar també que l’ex-consellera Alsina considera que “la política internacional va de defensar els interessos nacionals de Catalunya al món, a tots els nivells.” 100% d’acord amb ella, cada paraula. Ara bé, malgrat que he celebrat i celebro l’obertura de noves delegacions catalanes a l’exterior com a eina indispensable per defensar els interessos nacionals de Catalunya, aquests interessos no es poden defensar adequadament si aquestes delegacions no estan dotades d’una infraestructura operativa que les faci funcionals. I això és el que ha passat recentment. Està molt bé criticar al govern Aragonès per no obrir més delegacions, només faltaria, però fer-ho quan les que s’han obert amb Victòria Alsina al capdavant no estan a ple rendiment perquè s’ha prioritzat l’obertura de noves delegacions i no pas la seva consolidació, potser no sigui la millor estratègia. Jo també vull una xarxa de delegacions escampades arreu del món. Però primer vull que les que tenim siguin funcionals.
Per acabar, no deixa de sobtar veure com persones amb rellevància significativa que en el passat ostentaven càrrecs de poder i influència en gabinets aliens al Departament d’Acció Exterior i van intentar situar Catalunya a la taula de joc dels grans, han estat els primers a pujar al carro de la crítica. I sobta perquè van intentar situar Catalunya al món, sovint, al marge del Departament d’Acció Exterior, i fent-ho sense tenir les cartes i les fitxes adequades per anar a jugar a la taula dels grans. És més, van intentar jugar al pòquer al casino dels grans estats i en realitat no van fer res més que jugar al mus a la taula del bar del poble que fa cantonada amb la plaça de l’ajuntament. Ara van desesperats buscant crèdit. Lliçons per part d’alguns les justes.
En conclusió, la realitat és dura, i a qui ens enfrontem és un monstre de proporcions titàniques que no podem menysprear. Vendre comparacions mancades d’un mínim context històric, social, econòmic i polític per tal d’atacar a un adversari polític és un error. Viure de vendre il·lusions pot servir per fer pujar els ànims, però no hi ha receptes màgiques ni fantasies. Això només porta a la frustració. No podem treballar en base a generar il·lusions i en com ens agradaria que el món funcionés. Hem de ser realistes, assumir la realitat de com és el món i buscar les millors eines per navegar-hi en les millors condicions possibles pels nostres interessos. I aquest viatge anava d’això.
