En el procés-espectacle polític a Madrid, es veu cada vegada més clar que el tribunal no es deixa impressionar per coses tan secundàries com la veritat i la realitat, i que li ve bé qualsevol mitjà —per escandalós que sigui— per arribar a la fita d’un exemplar càstig venjatiu contra els acusats.
Aquesta setmana han declarat com a testimonis alguns dels guàrdies civils que van participar en les brutals accions als locals de votació en el referèndum del primer l’octubre del 2017 i a les irrupcions en edificis de les institucions catalanes uns deu dies abans. Per caracteritzar les seves declaracions de manera ben curta: igual que els polítics interrogats la setmana anterior, han mentit massivament d’una manera tan descarada que hom gairebé ha d’admirar la seva capacitat imaginativa. Hi ha certament innombrables vídeos (un parell fins i tot de la guàrdia civil) que demostren sense dubtes que aquestes declaracions testimonials són perjuris i els advocats de la defensa han tornat a demanar de poder confrontar aquests testimonis amb les proves adients. Altra vegada el president del tribunal ho ha denegat i així ha vulnerat grollerament un dels principis fonamentals de l’ordenament processal a tots els països democràtics: que la declaració d’un testimoni pugui ser posada en dubte immediatament amb proves en contrari. És una situació equiparable a un partit de futbol en el qual l’arbitre xiula sempre a favor del mateix equip. Aquí, si hom ho desitja, pot veure centenars de vídeos d’aquesta mena: https://spanish-police.github.io/
Malgrat això, els advocats de la defensa han pressionat els testimonis de manera que al final les seves mentides i exageracions han quedat demostrades per a qualsevol observador imparcial, encara que al tribunal no sembla que li interessi gens.
Els escenaris horrífics d’una xurma desenfrenada que va fer por als agents no encaixa amb el fet, confessat al final pels testimonis, que els agents ni van ser atacats ni va ser ferits cap d’ells. I d’una aparent “pluja d’ampolles” que hauria caigut damunt dels agents en van quedar “de 2 a 5” ampolles de plàstic buides que un parell de persones d’edat avançada els va llançar al damunt. La presència de la qui era llavors presidenta del Parlament, Carme Forcadell —una de les acusades—, en una de les accions per excitar la gent des del seu cotxe tampoc encaixa amb el fet comprovable que la Sra. Forcadell aquell dia era en una altra banda. Etcètera, etcètera.
Per regla general, als espanyols el seu honor els és extremadament important. Tant més hom es pot admirar que aquesta gent no comprengui una cosa tan senzilla: si polítics, jutges, fiscals, policies, etc. menteixen i presenten falsos testimonis no sols es deshonren ells, sinó que a més deshonren tota la seva professió i en darrer terme també el país que tant diuen estimar.
I ara a un altre escenari. Un de grotesc però molt seriós. La guerra espanyola contra el color groc la vaig descriure ja a un article del 28.11.2017. L’edició actual l’ha posada en marxa la Junta Electoral Central (JEC). Ha exigit que durant el període anterior a les properes eleccions (tres entre l’abril i el maig) es retirin dels edificis oficials a Catalunya les pancartes que demanen la llibertat pels presos polítics —amb el llaç groc pertinent—, especialment de la residència del cap de govern català. La JEC la interpreta com propaganda electoral il·lícita; els catalans, com una protesta contra una injustícia que clama al cel. Després que la JEC ha amenaçat el president català amb una multa i amb inhabilitació per a càrrecs públics, la pancarta que penjava al balcó central de l’edifici ha estat canviada per una altra “Llibertat de pensament i d’expressió”, amb una referència a l’article 19 de la Declaració de Drets Humans de l’ONU.
Com ha observat el conegut crític de política Ramón Cotarelo, prohibicions d’aquesta mena són tan imbècils com contraproduents. Alguns ajuntaments de l’interior del país han penjat altres pancartes amb textos que sonen irònicament de manera semblant, però que els ciutadans comprenen perfectament. El més celebrat és “Llibertat peixos pacífics”, amb un llaç blau. I si la JEC també prohibís aquests, faria el ridícul estrepitosament. Però el ridícul sembla que a les autoritats espanyoles els preocupa tan poc com el deshonor i la desvergonyida tergiversació de la veritat.
