Praestet fides supplementum sensuum defectui
Els defensors de la inconstitucionalitat, il·legalitat, il·licitat, inexistència i impossibilitat de l’exercici del dret a decidir per part dels catalans, branden l’article 2 de la vigent Constitució espanyola igual com els croats brandaven la creu (compte, i també l’espasa!) quan anaren a conquerir Terra Santa. Vegem, doncs, el redactat literal d’aquest dogma de fe: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.”
Si analizem l’article, podem veure que es compon de:
1. Una primera part que afirma quin és el fonament de la Constitució: la indissoluble unitat de la nació espanyola. Aquesta primera part conté una gran exuberància d’epítets i qualificatius redundants, però no hi ha cap element que li atribueixi caràcter prescriptiu. Es tracta, doncs, d’una disposició merament descriptiva, de la qual només es pot predicar que és vertadera o falsa.
2. Una segona part on es reconeixen i garanteixen
a. el dret a l’autonomia de nacionalitats i regions
b. la solidaritat entre totes elles.
Aquesta segona part sí que té caràcter prescriptiu, reconeix drets i els garanteix, de manera que si aquests drets fossin vulnerats, es podria invocar aquest article per aconseguir l’empara de l’ordenament jurídic.
És com a mínim curiosa la consideració de la solidaritat com un dret, que deu ser el dret a adherir-se circumstancialment a la causa o empresa d’un altre (en aquest cas, una altra nacionalitat o regió integrant de la nació espanyola) si fem cas de la definició de solidaritat del diccionari de la RAE; això si no és que interpretem que el “reconeix” només afecta el dret a l’autonomia, i el “garanteix” afecta tant aquest dret com la solidaritat, que en aquest cas no tindria la consideració de dret sinó la d’obligació. També seria interessant veure com interpreta l’estat el caràcter circumstancial de la solidaritat. Però aquesta no és la intenció d’aquest article. Això sí, cal reconèixer que el legislador no aconseguiria l’assoliment en una prova d’expressió escrita ni encara que fos per a alumnes de primària.
Centrem-nos en la “indisoluble unidad de la Nación española, Patria única e indivisible de todos los españoles”. Com hem dit, es tracta d’una declaració purament descriptiva, de la qual només es pot dir si és certa o no. I hem de dir que és una evidència empírica que ni el caràcter d’indissoluble ni el d’indivisible són certs, si no és que la Nació espanyola es genera ex novo –per partenogènesi?- amb cada nova constitució promulgada. La primera norma jurídica que recull l’existència d’una nació espanyola és l’Estatut de Bayona que, mal que pesi, va ser la primera constitució promulgada a Espanya, quan l’extensió territorial del regne era considerablement superior a l’actual. Dic “mal que pesi” perquè la historiografia oficial es nega a atorgar-li legitimitat, ja que aquesta norma va ser promoguda directament per Napoleó Bonaparte després que, com a resultat d’un conjunt de coaccions, va aconseguir que els Borbons renunciessin la corona d’Espanya en favor del seu germà Josep (Josep I, el famós Pepe Botella). Però la història és la història i no la podem canviar , oi?
També la Pepa, la Constitució de Cadis, recollia el concepte de nació espanyola, i en concretava l’abast: “Título primero: De la Nación española y de los españoles. Art. 1: La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.” “Título segundo. Capítulo primero. Del territorio de las Españas. Art.1: El territorio Español comprehende en la Península con sus posesiones e islas adyacentes, Aragón, Asturias, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada, Jaen, León, Molina, Murcia, Navarra, Provincias Vascongadas, Sevilla y Valencia, las Islas Baleares y las Canarias con las demás posesiones de Africa. En la América Septentrional, Nueva España con Nueva Galicia, Península del Yucatan, Guatemala, Provincias internas de Oriente, Provincias internas de Occidente, Isla de Cuba con las dos Floridas, la parte española de la Isla de Santo Domingo y la Isla de Puerto Rico con las demás adyacentes a éstas, y el continente en uno y otro mar. En la America Meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el Perú, Chile, Provincias del Río de la Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico. En el Asia las Islas Filipinas y las que dependen de su gobierno.” Sembla, doncs, que la nació espanyola no és divisible ni dissoluble, però per si de cas val més rentar-la amb aigua freda, perquè històricament ha tingut tendència a encongir-se.
És clar que hom sempre pot pensar que la nació espanyola és anterior a la seva concreció en l’ordenament jurídic, i que com afirma la inefable exministra de Cultura i expresidenta de la Comunitat de Madrid, la Sra. Esperanza Aguirre té més de 3000 anys d’antiguitat –és coetània, per tant, dels reis Salomó i de David, famososcom la Sra. Aguirre per la seva saviesa i equanimitat. En aquest cas ja podríem afirmar que la nació espanyola, més que no pas tendència a encongir-se, el que té és tendència a “jivaritzar-se”, perquè a la nòmina de territoris anterior encara caldria afegir-hi Flandes, el Milanesat, l’Artois, el Franc Comtat, Savoia, Nàpols, Sicília, Sardenya, Malta, San Cristóbal y Nieves (actual Saint Kitts and Nevis), Barbados, Antigua i Barbuda, Portugal, la Catalunya Nord, el nord de Taiwan, Santa Lucía, Jamaica, els territoris de Ternate, Tidore i una part de l’illa de Borneo a Indonèsia, les Bahames, l’illa de Granada, Gibraltar, Dominica, Trinitat i Tobago, Louisiana, Arkansas, Oklahoma, Kansas, Nebraska, Dakota del Sur, Dakota del Nord, Wyoming, Minnesota, Iowa, Oregon, Idaho, Montana, Washington i la part sud d’Alaska, el suroest de la Columbia Británica, el Paraguai i les illes Falkland.
L’única conclusió que es pot extreure de tot plegat, és que si la unitat d’Espanya no és indissoluble ni la pàtria indivisible, la Constitució es fonamenta en premises falses. Però tot això només són jocs de paraules. Més enllà de l’encert o desencert en la redacció de l’article, tots sabem que la intenció del legislador va ser consagrar jurídicament la unitat d’Espanya, encara que ho fes a través d’un enunciat simplement descriptiu.
En realitat, l’ús d’un enunciat descriptiu és un indicador que estem davant d’un autèntic biaix cognitiu. L’autèntic problema és el concepte de nació espanyola i la interpretació que en fan governs i població en general. I justament d’això, si Déu ho vol i l’autoritat ho permet, parlarem en la propera ocasió.
