Avui com sempre i a tot arreu del món els fanàtics ideològics o religiosos tenen el do de crear problemes allà on abans no n’hi havia. Els ultranacionalistes espanyols són fanàtics d’aquesta mena i quan gent així tenen un lloc als alts tribunals, sembla que la seva tirada a fets insensats encara creix.
És prou conegut com són de grosses les dificultats d’Espanya, des que la pandèmia encara ha agreujat els problemes que ja hi havia abans. I hom hauria de suposar que tots els esforços haurien d’anar dirigits a fer sortir el país de la crisi tan intacte com es pugui i no precisament a provocar-hi altra vegada baralles i raons. Però, com dic abans, tan raonables els fanàtics no ho són. I així el Tribunal Suprem espanyol ha fet altra vegada “feliç” el món amb la seva “saviesa” i ha disposat que les autoritats autònomes de Catalunya, València i les Balears, quan es comuniquin per escrit entre elles ho han de fer en castellà i no en català, que també és llengua oficial a les tres regions. Per fer-ho els senyors jutges han tornat a interpretar la constitució espanyola i les seves lleis complemenàries de manera tan arbitrària com sembla que només són capaços de fer els alts tribunals espanyols.
Per fer-ho s’agafen a la ficció de què català, valencià i balear són tres llengües diferents, que és el mateix com dir que bavarès, suabi, berlinès i alemany fossin quatre llengües diferents. La opinió unànime de la lingüística universal de què es tracta d’una sola llengua se’n digui català o com es vulgui, no interessa gens als nacionalistes espanyols. En la seva ceguesa no volen veure que aquest fet científic no té res a veure amb una temuda “Gran Catalunya” que com a un tot se separés d’Espanya. Això ha estat sempre una idea absurda, i la denominació corrent a aquestes regions de “Països Catalans” és compresa com a un concepte cultural i no polític.
Les reaccions han estat clares i immediates. Tant el govern català com el valencià han dit solemnement que no pensen obeir aquesta ordre del Tribunal Suprem espanyol i que se seguiran comunicant en la llengua oficial comuna.
Les circumstàncies son diferents i hi ha comparacions que coixegen. Però aquesta disposició es tan insensata com si un alt tribunal a Berna ordenés que la correspondència entre els cantons de la Suïssa francesa s’hagués de fer en alemany.
L’ordre ha estat compresa per la població com allò que realment és. Un nou intent d’eixamplar el paper dominant de l’espanyol i de limitar cada vegada més el del català. I una cosa han aconseguit encara els senyors jutges: que a les xarxes socials de les tres regions “#bon dia” circuli tempestuosament d’una banda a l’altra com a expressió de rebuig i d’indignació.
No sols és indignant sinó també molt trist que el nacionalisme espanyol no hagi comprés mai com hauria estat de benèfica per Espanya una “solució suïssa”. Igual que un ginebrí, un zuriquès o un del Tessin estan orgullosos de ser ciutadans suïssos, els bascos, els catalans i els de’altres regions que també estan descontentes de Madrid, haurien pogut ser orgullosos ciutadans espanyols. Que els hi hagin fet impossible, és un fet lamentable o fins i tot tràgic. Un trist resultat de la insensatesa dels fanàtics.
Traducció de l’article en alemany penjat al bloc el 20.06.20. Aquí pots consultar l’article original.
