Als mestres Salvador i Pere, que ens sabran perdonar…

Maite Soriano 14 de juny de 2020
Oh, que brau em sento amb la meva
reutilitzable, protectora, tan glamurosa mascareta,
i com em fotria de desprendre’m,
confinament enllà,
on diuen que la gent és rebel
i ingènua, insolidària, despreocupada, irreverent,
ximpleta i beneita!
Aleshores, arreu on anés,
el proïsme en faria escarni
mofant-se’n, com qui vol cridar l’atenció:
“ja no saben ni què posar-se…”,
mentre a mi, ben atrinxerat, me la suaria
la desescalada i l’entrada a la nova normalitat
d’aquest meu asèptic món.
Però no he de ser recalcitrant
i me la trauria tot esperant que em visités la mort.
Car tampoc no soc tan obstinat,
malgrat estimo, a més amb un
incondicional amor,
aquest meu brut,
atrotinat, vell, ineficaç morrió.

ASSAIG DE PLAGI A LES MASCARETES
Laura Seguranyes (Capejant enmig de la Covid-19)
Oh, que cansat que estic de la meva
asèptica, plena de plecs i tant asfixiant mascareta.
I com m’agradaria allunyar-me’n
fase enllà.
On diuen que la gent es distant,
asimptomàtica, responsable,
ignorant i feliç!
Aleshores a la roda de premsa
dirien desaprovant la ministra:
–On són els PCR, els tests d’antigen ràpid,
i els tests d’antigen en serologia?
Mentre jo a cara descoberta em riuria
dels WhatsApp i de les teories
conspiratòries del ramat
d’aquest meu monitoritzat poble.
Però ja no queda tal racó on fugir de la Terra
i em quedaré aquí, com a mínim
fins el Pont de la Constitució.
Car soc també persona d’edat i risc
i estimo a més amb un
desesperat dolor,
aquesta meva atrotinada,
asfixiant, deslluïda i eficient
mascareta reutilitzable.

Assaig de càntic a la mascareta
Carme Cinca 15 de juny de 2020
Oh! Estic tan cansat i avorrit de la mascareta,
tant fa que sigui quirúrgica,
higiènica, reutilitzable,
o de roba casolana.

Com m’agradaria engegar-la a pastar fang!
n’estic ben fart!
I portar la cara neta
sense que res m’atabali
ni em toqui els nassos.

Aleshores, la comunitat,
parents, companys i veïns,
dirien desaprovant-me: “Que insolidari i
egoista és, anar bé ell i ja en té prou”.
Jo mentre seria feliç d’anar com volgués,
al meu aire i com me’n riuria d’ells.

Però no ho podré fer,
hauré d’escoltar els que manen,
no fos cas que em posessin multa
de cent euros i pagar que és gata!

Ben fastiguejat me l’hauré de posar
fins que acabi la pandèmia.
Tant si vull com si no vull.

Sort que el dissenyador ens farà
conjunt de calçotets i mascareta
amb volantets d’organdí.
I podrem presumir amb mascareta de flors,
De topets o quadradets, a escollir,
i no tenir perill a morir contaminats.

Mascarilla, mascarilla. ¿Aliada o pesadilla?
Inés Fernández Junio 2020
Tanto que me costó aceptarla.
Tantos días sin salir de casa, por no utilizarla,
porque solo de verla en otros, me asfixiaba.

Hasta que comprendí que era imprescindible
a menos de quedarme, para siempre, confinada.

Con trabajo y, hasta, lágrimas conseguí una,
ahora, además de aquella tengo varias.

Si salgo de casa, siempre se vienen conmigo.
Elijo la más adecuada, dependiendo a dónde vaya…

Que voy a caminar, llevo la que yo fabriqué,
de algodón color de rosa, o quizás una quirúrgica.

Para ir al hospital, uso la que me protege a mí y al entorno.
La que ahora usan los sanitarios.
La que tenían que haber llevado desde la primera hora…

Si me hacen esperar y siento agobio. Los hospitales son
los sitios más propicios para el contagio…

Respiro hondo y, como un náufrago se aferra a su baluarte,
me aferro a ti, mascarilla, como a una tabla de salvación.
Pues confío que contigo me libraré de la contaminación.

Oh, desitjada mascareta!
Joana Nevado
Tinc tantes coses a dir-te…
no sé per on començar.
Et creus la més bella del ball,
I tots et volen portar!
Has creat una dependència
ben difícil de superar!
T’oblido amb freqüència…
m’arrossegues sense pietat
a formar part de la meva vida
vulnerant els meus principis,
els meus desitjos i la meva voluntat!
El poder que t’atorguen
et dona confiança fermesa, orgull,
omplint un espai onerós, popular
que ningú pot ignorar
i per molt que t’hi esforcis
ets ben difícil d’acceptar.
Encara que en això
ens vagi la vida,
la salut i el benestar.
Talment vull agrair-te
el teu saber perdonar:
tant les pors com els recels…
Al final he de reconèixer
que el teu saber tapar i callar
afavoreix la meva seguretat.
Petita mascareta, abnegada,
malgrat tot,
benvinguda, ben trobada,
a un nou món
que ningú vam anar a buscar.

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.
Article anteriorFutbol, política i identitat
Article següentLa insensatesa dels fanàtics