Pel fet que molts no estiguin d’acord en com s’ha d’entendre la justícia o la rectitud d’una llei, no ens ha d’estranyar, ni portar-nos cap a un escepticisme incrèdul, o envers un militant “positivisme legal -caigui qui caigui- i encara menys envers un relativisme o un passotisme indiferent.
Tots els grans pensadors de l’antiguitat -i penso no només en els clàssics de la Grècia i Roma, durant la plena esplendor de la seva cultura, sinó també en tots els qui els seguiren en altres èpoques fins el dia d’avui: filòsofs i juristes, pensadors -cristians o no- que cultivaren les ciències jurídiques des de corrents filosòfics diferents, tenint, però, en compte una plenitud de saviesa, de seny i de transcendència, fonamentant-se en els escrits dels seus avantpassats. Tots ells ens deixaren profitoses doctrines sobre la recta i justa llei. El seu estudi ens ajudaria a tots; però sobretot els aniria meravellosament bé a tots aquells qui els pertoca legislar, governar i judicar.
La justícia i la veritat són perennes i universals: la veritat inscrita en la mateixa naturalesa humana ens duu a ser justos o rectes en la pràctica. Existeix la connaturalitat jurídica natural. Llavors els pensaments i les consciències es troben del tot capacitats per actuar, disponibles i convenientment preparats per discernir i per obrar positivament sobre les lleis, enmig de la realitat circumdant que sembla canviar constantment, tot i que la història humana també ho desmenteixi molt sovint. Ens cal el do del discerniment per valorar les normes justes i conèixer les idònies, les que han tingut, tenen i tindran una validesa universal per a tots els pobles.
Estic d’acord que l’esperit humà no sempre coneix bé els grans béns o dons que li han estat regalats i que navega entre grans dubtes i inquietuds. La bondat de les normes superiors no es perceben de seguida perquè certs ambients no ho afavoreixen. Alguns clàssics de l’antiguitat afirmaven també que en l’home s’hi troben moltes contradiccions absurdes. Enmig del tràfec de la vida, de la feina, dels problemes quotidians tots prenem decisions poc madurades, o bé precipitades, perquè no deixem reposar les idees, els pensaments i molts anhels. Sembla com si encanteris, confegits per bruixots ocults, ens subjuguessin prenent-nos la llibertat per viure en l’amor, en la justícia, en la pau, en el benestar i en la veritat.
Tota norma positiva s’ha d’emmarcar en un conjunt legislatiu que meni l’home cap a la plenitud del progrés material i espiritual. Necessitem un discerniment intern que ens ajudi a pensar sense confusionismes, sense egoismes interessats o mesquineses variades. I això no és fàcil en el món polític i social. De vegades no discernim els fets amb claredat per culpa de prejudicis de classe, o per una formació errònia sense buscar ara d’on prové la culpabilitat, però que ens condueixen amb els ulls borrosos o entelats per la vida, amb una ceguesa que fins i tot ens espanta. Sota l’aparença de bé presentem el mal; i, en canvi, la bondat i la veritat se’ns amaguen, perquè darrere unes estranyes formes de pensar no hi pot haver ni “bondat ni veracitat”. Potser aquest és el tribut que hem de pagar per la feblesa, petitesa, misèria i ignorància humana. Si no ens ve un ajut de “dalt” a poc podem aspirar. “Hi ha camins que semblen rectes a l’home, però el seu final duu a la mort, al fracàs”; ho llegim en la Bíblia.
Cal ser prudents, per tant, a l’hora de prendre decisions legals que afecten tota una societat; cal que les lleis siguin encertades en llur pregonesa. Hi ha opcions que porten a l’error per si mateixes. I llavors es perden molt anys per poder rectificar. Per dirigir, regir i conduir una comunitat s’ha de començar per aprendre a governar la pròpia vida i mantenir personalment la rectitud de cor i de ment. Sobretot en aquestes èpoques de tanta crisi de valors i en temps de predomini del “pensiero debole”, al qual hi ens hem acostumat tant.
Hauríem de confiar més en la raó humana, en les seva capacitat i possibilitats. Quan l’home s’endinsa en la seva naturalesa i en la de les coses creades hi troba la veritat, la justícia i el bé; entén per on han d’anar els costums: O tempora!, o mores!: “Oh temps!, oh costums!”, exclamava Ciceró quan es queixava perquè s’havien perdut les bones maneres dels avantpassats pel que fa a la família, la política i els fonaments de la història de Roma. De la “recta raó” n’extrauríem lleis justes, ens vindria més llum a l’hora d’actuar, en trauríem el bo i millor de nosaltres mateixos. Arribaríem a la conclusions més dolces, mes justes i més colpidores; tindríem noves o renovades actituds socials; sabríem viure i conviure amb més felicitat i facilitat; exclouríem la mediocritat, l’avorriment i la “nàusea sartriana”; faríem una aferrissada defensa de la solidaritat humana, lluitaríem i treballaríem més contents a l’hora d’ajudar i ser ajudats per tal d’aconseguir aquella plenitud a la qual estem cridats.
P.S.: Preguntem-nos si els qui avui, dia 10, assistiran o assistirem a la manifestació ciutadana, estarem defensant també la llei justa i recta segons s’ha entès sempre pel que fa als drets fonamentals, com pot ser el “dret a la vida”, a la “llibertat d’expressió o d’ensenyament”, etc…atenent tant la Constitució espanyola -que com tota llei és reformable- com l’Estatut català que ens ocupa des de tant de temps i les diverses lleis orgàniques tan contradictòries…Hi haurà alguna al·lusió clara a algunes decisions transcendentals que han pres el poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial? No hi haurà molt a millorar i a rectificar? Mentre hi hagi vida, hi ha esperança. El dia 10 és un dia més. Què se’n traurà: harmonia, divisió, eleccions…? Hi ha una gran curiositat!
