És un llibre de fàcil lectura, que passa bé. Traspua sinceritat tant pel que fa a l’escriptora com a l’afectat. A partir d’uns inicis marcats per la necessària distància intel·lectual de l’observadora, aquesta es va aproximant al protagonista a mesura que va descobrint la persona que hi ha darrera el polític. Una agradable descoberta a partir del seguiment del polític durant uns mesos i les converses i confidències amb l’home i el seu entorn durant aquest mateix temps. Pels que hem conegut al polític protagonista, cap sorpresa. Pels que s’han deixar portar per falses imatges interessades, un retrat que fa justícia a l’home que aspira a governar la Generalitat.
Rahola ens presenta un personatge honest, extremadament exigent amb ell mateix i amb els altres, auster, sobri i reservat. Una persona de paraula. Amb pocs amics en política i una prioritat per sobre de tot: la seva família. Un home molt contingut, en gestos i paraules, racional i rigorós. Poc propens a fer afalacs i a qui l’incomoda, a l’hora, el piloteig gratuït. Un polític prudent que no fa cap pas en fals. Un polític estimat i respectat pels seus i de qui ningú parla malament.
Amb el retrat que ens mostra el llibre, un s’interpel·la per quin motiu el protagonista ha optat per estar on està? Per què ha assumit aquest camí, que no és precisament un camí de roses? Per què està disposat a suportar el que significa ser polític a l’any 2010 (i que certament implica: mala imatge, tots són iguals, baixa retribució, horari endimoniat, sacrifici personal i familiar i tants inconvenients que molta gent oblida)? Ambició? Vanitat? Poder i diners? La conclusió que jo en trec és: responsabilitat i compromís. Així de simple. Ell, com l’anomena l’observadora, reconeix que només amb el pas del temps i a mesura que es va anar implicant en política es va anar desvetllant la seva consciència nacional i esperit de servei. Dona la sensació que d’uns inicis en política fonamentats en una aposta professional, que el porta també a passar per tant per l’empresa privada, evoluciona cap a una autèntica vocació política, on prima inicialment la generositat política i es consolida després una opció de lideratge des del compromís i per responsabilitat. Recordem, no ho fa Rahola, el seu pas per l’ajuntament de Barcelona i disponibilitat política inicial davant els que foren candidats a l’alcaldia pel seu partit.
Aquest procés, queda clar al llibre, no l’ha fet sol. Penso que se’n destaquen el paper fonamental dels que van creure en ell i el van empènyer cap al lideratge, des del president Pujol al seu entorn més immediat. Però en aquest sentit penso que el llibre no fa prou justícia a molts dels que envolten el polític. El recurs, més que literari, al contrast i la comparació entre el protagonista i per exemple el president Pujol, penso que no fa prou justícia a aquest últim, que apareix sovint com l’exemple negatiu del que es vol ressaltar del primer. I és clar, així no es tenen en compte els molts altres actius i valors de qui fou el nostre president.
L’aproximació a la persona que fa Rahola no deixa dubte de que l’observat és un home que pateix. Que és un estoic. No tinc clar que en política s’ho passi del tot bé, llevat d’alguns moments especials. D’aquí la màscara que dona nom a llibre, i que, com una cuirassa, el protegeix.
Però al mateix temps sembla una persona que no deixa res a mitges i que la seva extrema exigència el porta a continuar i acabar el que ha començat. El que fa, ho fa bé. Aquí em permeto reflexionar en veu alta. Què és continuar i acabar el que ha començat? Assolir la presidència de la Generalitat? Governar bé Catalunya? Conduir-la a la independència? Tots els entrevistats al llibre segur que coincidirien responent afirmativament a les dues primeres preguntes però els veig incapaços de contestar a la tercera.
El polític que observa i analitza Rahola apareix com un abanderat del seny. Les anècdotes on es vol introduir certa rauxa s’intueixen però tutelades sempre per la raó. Estem davant d’un polític amb caràcter però de continguda exteriorització.
Una paraula apareix poc al llibre. És el mot: “passió”. No dubto de la passió de l’home però em costa veure la passió del polític. I aquesta mancança segurament és la culpable de no haver arrossegat els vots que li han faltat fins ara. La passió, com el sentiment, no s’explica ni es justifica, es veu, es palpa i s’encomana més enllà de les paraules. Dona èpica i convida al seguiment. Aquesta èpica en canvi es mostra més present en alguns dels que s’han mullat per ell, sense demanar cap reciprocitat.
Hi ha qui exerceix el lideratge des de la por dels que el segueixen, la complicitat dels mitjans, l’oportunisme tàctic de dir sempre el que la gent vol escoltar i el ferri control del partit. No és el cas d’aquest polític. El seu és el lideratge fonamentalment de la raó i el rigor. Gens populista i molt auster. Un lideratge que ha hagut d’anar a vegades contracorrent, dins i fora de casa. També amb el seu soci de federació. Un lideratge que no ha tingut la complicitat dels mitjans, que ha defugit l’oportunisme i que s’ha trobat un partit que necessitava qui l’ordenés i el conduís en moments difícils. Però també un lideratge marcat sempre per la por a les reaccions del soci de federació i a qualsevol fissura que afeblís les seves opcions a la Generalitat. Rahola parla d’una relació de respecte mutu, més bona del que es diu, entre el personatge i el seu homònim d’UDC. Sense contradir-ho jo hi afegiria la presència del síndrome del pacient del dentista: oi que no ens farem mal?.
No em crec del tot però cap de les versions sobre la negociació de l’Estatut a la Moncloa que surten al llibre. Ell explica que només una vegada tancat l’acord sobre l’Estatut va pactar amb Zapatero que governés a Catalunya qui obtingués més diputats a les eleccions. Només cal revisar les hemeroteques per veure com el protagonista ha passat de negar aquest acord a reconèixer-lo, ara bé diferenciat de la negociació de l’Estatut. I és aquesta separació la que no es creïble per raons temporals i materials en el marc d’una mateixa reunió. A més dona la sensació que hi va haver una cursa entre els dos líders de CiU per veure qui capitalitzava l’acord i l’Estatut, d’aquí l’enuig del president d’UDC quan se’n va assabentar i el llibret que va fer escriure el seu més directe col.laborador sobre les seves veritats de l’estatut. Qui en va acabar resultant afectat però fou el contingut del text estatutari. A l’any 2010, això es veu irrellevant, pendents de la sentència del Tribunal Constitucional, el llençol que no hauríem perdut allà ens l’esquilarien igualment ara. I ell, al llibre, sembla clar que ha après la lliçó.
Resta però encara pendent la resposta a la tercera pregunta que abans m’he fet. Ningú dubte de que serà el millor president d’entre els candidats que es presenten, que és el millor preparat per governar però fins on ens conduirà el seu compromís i responsabilitat? Segurament fins on els catalans vulguin perquè no sembla que ell posi límits a Catalunya. Depèn per tant de nosaltres. Podem tenir un bon conductor i un tren ben encaminat però les vies l’haurem d’anar posant tots nosaltres.
