La veritat i la política són dos conceptes de fons que van de la mà des del naixement de la disciplina política, de la capacitat de comunicar i defensar unes idees i uns arguments que provenen de la raó humana.
De la mateixa manera que el pensament està relacionat i implica necessàriament una condició humana com és la llibertat, en tant que màxima expressió de la il·lustració d’una persona, el poder i la força que té la veritat -també la mentida- en l’art de fer política marca també un estat poderós que és capaç d’influenciar i persuadir a tota una comunitat, individualment com també col·lectivament.
No obstant, així com la veritat mai s’ha atribuït a les virtuts polítiques, la mentida sí que ha estat vista sempre com una eina imprescindible, també -i sobretot- per al conegut com a <<l’home d’Estat>>, aquell que concentra el poder de tot un estat darrere.
En aquest sentit, la mentida pot servir per establir o protegir les condicions de cerca de la veritat, tal com indica Hannah Arendt en el seu llibre Verdad y mentira en la política, que afegeix que “la veritat en la política implica assumir un alt risc, i al llarg de la història qui ha buscat la veritat era conscient que també implicava assumir uns riscos”, un concepte que, com molt bé exemplifica l’autora, és comparable amb el mite de la caverna de Plató, on la majoria de ciutadans viuen pacíficament a la cova i són mers espectadors d’imatges sense implicar-se en res i sense patir cap amenaça.
Fent un cop d’ull a la història política del nostre país, observem ràpidament que la veritat té una escassa tradició, també, a Espanya. Un exemple molt aclaridor el trobem a l’any 1981, amb el cop d’estat fallit de Tejero i companyia el 23 de febrer. Aquella data va ser una mostra del que succeirà després durant la mal anomenada transició democràtica: el paper de la monarquia en la resolució del cop d’estat va ser vist com el garant de l’estabilitat, la tranquil·litat i la pau al país per evitar el que aleshores i per algun moment es preveia: una nova guerra civil.
Diu Hannah Arendt que “no existeix cap llei que es pugui col·locar per damunt de la seguretat del propi territori”, i per tant cal llegir el 23F com una excusa per legitimar la continuïtat i la vigència de la monarquia espanyola davant d’un període on es començava a obrir una escletxa per qüestionar, també, el paper de la monarquia.
Seguint el fil d’aquest exemple i parafrasejant a Hannah Arend, un estat el conformen diversos poders, diferents al legislatiu, judicial i governamental, i que han tingut la suficient força per entrar a l’esfera d’influència pública, convertint-se així en autèntics defensors d’una llei que s’alimenta per mantenir cada vegada més els interessos dels bancs i les grans fortunes i dels imperis petrolífers i armamentístics.
En definitiva, la figura de l’Estat és perversa en quant a la defensa dels seus interessos dominats per un oligopoli poderós. Un món esquizofrènic on els interessos econòmics es fonen amb les inversions dels estats, i on per tant la veritat no tindrà cap valor alhora de preservar la unitat d’aquest oligopoli d’interessos ja esmentat.
La mentida sempre ha estat vista com una eina necessària i justificada per l’activitat no només dels polítics i els demagogs sinó també per a l’home d’Estat. En aquest sentit, tal com indica Hannah Arendt, el major enemic de la veritat no és el poder sinó l’aparença. Que el compromís amb la veritat sigui considerat com una actitud antipolítica explica la lògica que segueix la classe política actual. La persuasió i la violència, diu l’autora, poden destruir la veritat però no reemplaçar-la. Posant el cas del referèndum de l’1 d’octubre sobre la taula, veiem dues coses.
La primera: com la violència va ser l’argument clau per l’independentisme per justificar la validesa -tot i que simbòlica- d’aquella votació i d’ensenyar al món la imatge que hi ha un govern compromès amb les urnes versus un govern d’un Estat que envia les seves forces policials per reprimir tota aquella gent que va a votar. I la segona, que va relacionada amb aquesta última, com els dirigents polítics de l’independentisme utilitzen el relat de l’1 d’octubre per legitimar i verificar el seu compromís amb la celebració d’aquell referèndum. Per tant, estem parlant d’una veritat que té a veure amb un marc mental i amb uns criteris polítics on la veritat està feta a mida en funció del que es volia explicar.
“El poder externo que priva el hombre de la libertad para comunicar sus pensamientos en público, lo priva también de su libertad para pensar”, diu Arendt. En el procés polític que viu Catalunya en l’última dècada trobem que els lideratges polítics que l’han encapçalat no sempre han estat a l’alçada amb el compromís amb la veritat.
Per exemple, que el 27 d’octubre del 2017 no es va proclamar la independència de Catalunya qui més qui menys ho sap avui, però en cap cas ho han reconegut els dirigents polítics que estaven al capdavant aquell dia o qualsevol dels diputats que trobem avui a la bancada del Parlament -amb més o menys matisos-.
Una de les referències que cita l’autora al llibre, Heródoto, diu que “cap món humà podrà sobreviure mai si no existeixen homes disposats a dir el que existeix”. De nosaltres depèn, doncs, polítics, periodistes, ciutadans en general, de la societat militant amb la veritat que volem crear i de com incloure en la opinió i la llibertat d’expressió la veritat i la credibilitat.
