No hi ha millor manera d’humilitat que treure un heroi fora de context. Us imagineu el Cavaller de Sant Jordi entremig d’una manifestació de dones feministes? O,  Don Quixot al centre comercial de la Roca?

La Laura Seguranyes amb un gran sentit de l’humor ens escriu aquest excel·lent relat que no us podeu perdre.

LIMERICK al meu infal·lible heroi. (ESENIA FOETIDA)

Com pots ser tan bellament llefiscós?

Sempre obrint pas en el meu tros.

Ets molt sagaç, com més la cagues treballant…

Més esplèndida la collita resultant!

Per ço t’he posat, un nom més honrós.

Laura Seguranyes.

Lo meu germà Vicens i jo no som homes refinats. Som d’anar per “fenya” i de no parar mai. A ell també li agrada la terra, encara que gaudeix més pescant al riu o al mar.

Quan el padrí ens va deixar el tros en herència, en Vicens, que és el gran, de seguida va dir que faríem una petita caseta com les de l’estany de Banyoles, per desar els estris de pesca.

Vam tenir un bon estira i arronsa. El tros era de tots dos i jo no soc com ell, que pot fusionar-se amb el riu i sembla talment que pot abocar-hi totes les cabòries del seu cap i del seu cor.

Jo volia conrear la terra, una terra certament eixuta, estèril, aspre, erma. Els veïns i la padrina, em deien que era una bestiesa, una pèrdua de temps, entre tots m’ho volien treure del cap.

Com més m’ho deien, més m’entestava a fer-ho, en això ens assemblem lo meu germà i jo. Finalment vam fer dues parts. Junts vam despedregar el terreny. Vam treure tantes pedres, que ell va poder construir una bona part de la caseta amb elles.

Com us deia, som homes d’anar per feina i aprofitar tot el que és aprofitable, no som de llençar coses, mai saps quina segona vida els podràs donar.

Vaig començar a afegir terra bona al terreny, a regar-lo. Vam demanar
als veïns si podien abocar les restes vegetals que tinguessin, fossin herbes
o pells de fruita, menys de taronges.

Ens van fer aquest favor i no sé si algú per pena, va posar-lo
procedent del seu vermicompostador, o si va ser gràcies a la gran aportació
d’orgànic. Tant se val, el cas és que un bon dia, el vaig descobrir en mig de
la terra. És difícil descriure aquell moment.

Quan arriba… fa tant que l’esperes! Amb quina fal·lera anheles
veure el primer cuc de terra. Això vol dir que vas bé. Aquell minúscul i savi
individu, es troba confortable en el teu terreny i treballarà per airejar la
terra, ingerint el material que trobi i quan tot obrint galeries l’expulsi, hi
aportarà nitrogen. Diguem que és únic cagant-la, però… sense cagar-la, no
sé si m’explico…

Parlo de molts anys! Ara tenim uns quants descendents d’aquell
primer heroi, amb qui vam lluitar contra tot pronòstic, fins veure
transformat aquell Pedregal en un Jardí. Sento que tots dos estimàvem
aquella terra i estàvem disposats a fer la revolució fins a vèncer.

El meu germà tot i que estava convençut que aquells “Lumbricus
ruvellus” serien un bon esquer per a pescar, se’n va guardar i molt, de tocar-ne cap ni un. Ell també els tenia en alta estima. Sempre
cavàvem amb cura per no danyar cap cuc.

Encara m’emociono quan els veig, tot i que ja no els identifico pel
nom. En aquell primer, aquell pioner valent que va revolucionar l’espai
feréstec on li va tocar viure, jo li vaig posar de nom Ernesto.

I tot i que han quedat enrere els meus ideals de jovenesa, i que al llarg
dels anys he llegit coses molt contradictòries i lletges del Che Guevara –
Ernesto, de nom de pila– i que ja no sé què pensar, tampoc m’he
desempallegat del tot d’expressions que antany em feien fremir. I encara
és ara, que quan trobo un cuc, sabent que no val a badar i no puc baixar la guàrdia, i sabent que ells no em decebran mai, el saludo com saludava a
aquella primera “Esenia Foetida” a qui jo amb admiració vaig posar-li
Ernesto.

I tot i ser fill de la Terra ferma, i confesso que de la ceba, el miro
fixament, amb tot el meu reconeixement i en argentí tirant a cubà, el saludo
dient-li:

¡Hasta la victoria siempre comandante!

 

Laura Seguranyes

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.
Article anteriorPerversió de conceptes
Article següentLa militància en la política de la veritat