A mesura que passen els anys, la tossuda realitat ens fa sospitar que la devastadora crisi econòmica instal·lada en les economies europees des de finals del 2008 s’endureix i es perpetua. Més enllà dels motius inicials (subprimes, excés de crèdit a la construcció, excés de despesa pública), la vella Europa no està donant una resposta clara a una nova realitat econòmica. La producció industrial està consolidant-se en l’òrbita asiàtica (Xina i India principalment) i sembla que res no pot aturar la deslocalització empobridora a la què estan sotmeses les nostres economies.
La despesa pública, en els principals països de la zona euro, no deixa de superar els cada cop més minvats ingressos públics, generant una espiral de dèficit públic i de deute públic que fa por. La inexistència de polítiques monetàries agressives fan que no s’estigui utilitzant amb prou consistència les eines de la injecció de moneda al l’economia real, ni de la devaluació per protegir tornar a la via de la competitivitat. Més aviat al contrari. La política de reducció de depesa pública propiciada pels alemanys, autèntics directors de l’economia europea, han generat simplement un exhauriment dels pocs recursos monetaris encara disponibles, enterrats en pagar deutes cada cop més grans, ja que segueix sense haver-hi consum perquè la gent no te ni feina ni diners, ni activitat industrial perquè l’euro es car per exportar, hi ha poca demanda interna, i els productes que es venen son els més barats, és a dir els produïts a Àsia.
Els primers símptomes d’estacament i caiguda del PIB de les principals economies europees, fa presagiar un 2015 econòmicament difícil. Mentre les institucions europees es renoven per seguir “controlant” Europa, s’afegeixen noves eines de control com el MUS ( no és el famós joc sinó el Mecanisme Unic de Supervisió) del Banc Central Europeu que vigilarà 80.000 Milions d’euros d’actius bancaris. Amb això s’intentarà evitar situacions tan absurdes com la de la banca espanyola, que ha deixat al calaix tots els diners que ha rebut per compensar el forat negre dels darrers sis anys llevat, és clar, de les milionàries assignacions en targes de crèdit B.
Amb aquesta delicada situació ens toca conviure, als catalans, que som institucionalment europeus per gràcia espanyola. Tot fa pensar que la situació de pobresa actual anirà simplement degradant-se fins que les alarmes de la recessió més absoluta (Podemos i companyia) no facin tremolar els fonaments d’unes institucions els funcionaris de les quals estan tan lluny de la realitat que, a més de cobrar quantitats estratosfèriques, no paguen ni impostos. A no ser que la valentia de la gent, que en democràcia es tradueix en el poder de les urnes, capgiri la situació. Això estem fent els catalans.
