“No tot està perdut”… penso per mi mateixa.
Durant molt temps continuat se’ns ha prohibit masses coses… la majoria per causes que tots sabem i per força major.
No tot està perdut quan anhels quotidians i extrodinaris els defensem i enyorem com un últim desig del pur fet de viure.
Les converses pendents podrien servir con a títol d’alguna evocadora pel.lícula de Hollywood, o un vers d’allò més poètic…però avui són realitats que ressonen com un dels regals més preciats que ens pot oferir la vida, aquesta vida a mig gas que ens ha tocat de ple i que ara de mica en mica anem recuperant.
“Aquelles petites coses”… que inspiraven a Serrat en la seva cançó i que ara ens adonem de la seva vàlua i trascendència, de la importància del moment i del no retorn al passat com un fet únic i irrepetible.
En la paradoxa del món mecanitzat i virtual on sobrevolen satèlits i drons de big data on gairebé ho podem fer tot pitjant un botó, una de les màximes voluntats
de quasi tothom era seure en un cafè amb un amic…amb aquell familiar que no havia pogut veure durant tant de temps i intercanviar unes rialles, unes paraules de confidència.
L’amena conversa i les mirades que flueixen en la confiança són experiències humanes que perduren, són un bàlsam que ens alivien dels patiments i contrarietats del dia a dia, i segons molts experts parlar del que et passa fa que et sentis millor, encara que tot segueixi igual.
No entén de temps, ni de cultures ni modes…”aquelles petites coses” que t’ajuden a reflexionar sobre la pròpia vida i valorar-les plenament.
El goig de conversar ha tornat i amb força, les rialles pendents que fa massa anyoràvem, els cafès per assaborir amb els amics… amb la gent que estimem.
“No tot està perdut”…acabo la meva reflexió. Potser els temps convulsos ens retornen a l’autenticitat dels instants únics que la vida ens ofereix.
La plenitut de les paraules que crèiem oblidades…un tresor. Benvingudes siguin les rutines que ens fan crèixer com èssers socials trobant instants de felicitat que ens regala la vida.
