El passat dijous 19 de juny fou proclamat per les Corts Generals el Rei Felipe VI. Es va cloure formalment el procés de substitució en el càrrec de cap de l’estat, des que el rei Juan Carlos va abdicar pocs dies abans en el seu fill. Una mínima llei orgànica feu el trànsit de forma ultra ràpida.
Els partits del ‘statu quo’, de l’oficialisme madrileny, no han perdut pistonada per a gaudir de protagonisme en la defensa de la monarquia, sotmesa ara a una mena de rentat d’imatge, generacional i d’expectatives. Molts han volgut trobar el moment adient per a generar noves expectatives. A la monarquia parlamentaria el Rei “regna però no governa”, la qual cosa vol dir que tot i que es troba al bell mig de decisions públiques que ell no pren, pot tenir algun tipus d’influència pràctica. En l’actual època de desencís i d’atur mastodòntic, un fet com el que comentem pot obrir les portes a aire nou per a molta gent. Es comprensible.
El nou Rei s’ha de guanyar dia a dia l’afecte i simpatia de la ciutadania. El discurs en l’acte de proclamació va aixecar molta expectació en aquest sentit. No sé l’efecte que pot haver tingut, perquè és un primer pas, molt condicionat per la conjuntura.
Voldria comentar alguns elements del seu discurs. Repetir la idea d’una Espanya “unida i diversa” vol dir tantes coses que és quelcom absolutament indefinit, i apel·lar al sentiment de l’espanyolitat com a element d’integració no resol el gran problema de desafecció envers l’estat espanyol de capes considerables de la societat catalana. De tota manera, va admetre la necessitat de revitalitzar les institucions des de la perspectiva de la cultura democràtica i així va tenir un record per les víctimes de la crisi econòmica, i en especial pels joves i pels desocupats.
Encorsetat per les circumstàncies de la conjuntura política, el nou Rei es troba amb el gran repte del procés sobiranista català i la gestió del “dret a decidir”. Si l’oficialisme madrileny no entén que cal fer algun gest constructiu, en el marc de la constitució o en el seu cas amb la seva reforma, el sentiment de desafecció augmentarà. La millor manera de servir la causa del manteniment de la nació espanyola es incorporar el moviment independentista al sistema polític, i en tot cas acceptar elements de plurinacionalitat, amb el conseqüent reconeixement del pluralisme lingüístic, cultural i simbòlic a tot l’estat. L’actitud del no com a dogma, i de l’ús de la constitució com arma metafísica per a permetre la consulta, cada vegada allunyarà més les institucions espanyoles d’una part important de la ciutadania. I no tan sols a casa nostra.
