Fa uns mesos en aquest mateix espai un servidor defensava la necessitat de no oblidar la reflexió sobre les virtuts polítiques, deixada de banda de forma general davant l’èmfasi liberal en l’obtenció d’unes estructures que assegurin que el poder polític es mantingui en el seu lloc òptim. Els temps que vivim ens mostren, tanmateix, la decisiva importància que la virtut o virtuts dels governants juguen en el difícil món polític, i la necessitat de conjugar l’exigència de virtut personal amb la d’unes estructures justes de poder.
La prova més clara la tenim en la figura del President Mas, home que sembla reafirmar-se dia a dia com el líder necessari i adequat per encarar el decisiu procés que Catalunya ha de viure a partir del 25 de novembre. I la raó de tal pes com a líder la trobem, precisament, en les virtuts que demostra com a governant i, especialment, en una d’elles: la prudència. Observem algunes de les línies bàsiques de la seva estratègia: engegar un procés radicalment democràtic i absolutament compromès amb el caràcter pacífic i dialogant; teixir grans majories a l’hora d’encarar els reptes; no plantejar mai la sobirania en termes negatius (contra ningú) sinó com l’anhel il·lusionant d’un poble que aspira a poder ser més; i encarar aquest procés sense cap por als matisos, no parlant d’independència sinó d’Estat propi, perquè la idea que es vol transmetre és la d’un Estat Català perfectament integrat i amb ganes de formar part del projecte europeu.
Tomàs d’Aquino explica en la seva Summa que la prudència fou descrita per Ciceró com una virtut formada per tres parts: “memòria del passat, comprensió del present i previsió del futur”. Naturalment, la del romà no és l’única definició d’aquesta virtut, però si més no és digna de ser recordada i tinguda en compte. Aristòtil la definia com un “mode de ser racional, veritable i pràctic respecte el que és bo i dolent per a l’home”, tot recordant el polític atenès Pèricles, prudent perquè era capaç de deliberar rectament sobre allò bo per a ell i –sobretot- per als que l’envoltaven.
El President Mas demostra tenir molt present el passat, no obligant el país a reincidir en camins clarament esgotats, però sense entregar-se agosaradament a estratègies precipitades també demostrades errònies per la història. Demostra haver entès el present, vinculant la consecució de l’Estat propi al llenguatge i legitimitat del nostre temps, això és, a la reclamació purament democràtica i a l’anhel de lliure determinació d’un poble, ideal reconegut com a base vàlida de tot ordenament jurídic que es vulgui dir democràtic. Tal enteniment del present, a més, el manté en aquesta actitud moderada que busca grans majories democràtiques sempre en un to constructiu i mai de rebuig a ningú. Tal és l’essència de la construcció democràtica: sumar voluntats. I finalment, demostra previsió de futur al comprendre les dificultats del procés i la necessitat de no vincular-se a calendaris excessivament rígids, simplement encomanant-se als tempos que marqui el poble de Catalunya. Tal previsió de futur és més creïble des del moment que el President assegurà que deixaria el càrrec un cop obtinguts els objectius nacionals, fet que permet entendre que no empra el projecte sobiranista com a mer mecanisme de perpetuació en el poder.
Tots aquests factors poden convèncer persones de sensibilitat política diversa que el President Mas demostra la prudència que exigeixen els temps en aquest apassionant i tanmateix difícil repte. Entendre què convé al país i entendre els mitjans adequats per aconseguir-ho: calmats, radicalment democràtics i en positiu. La prudència d’un President.
@jordifeixas
