Benvinguts al meu article més personal:
Això remunta al dia que vaig néixer, creixo i resulta que la nena té una panxeta de bebè enorme, està pàl·lida, va restreta i sembla que la mare és celíaca. Coi! Em fan 4 proves i resulta que efectivament! La nena és celíaca i no pot menjar gluten. Creixo en un ambient molt fàcil on a casa ens fem el menjar perquè així la nena pugui menjar bastonets de pa i gaudir d’una alimentació igual que la resta dels meus companys de classe i des de ben petita entenc i comprenc el que puc menjar i el que no.
Festes d’aniversari, oblida’t de tenir pastís per tu, la majoria poden menjar-ne i per no fer l’esforç és més senzill dir un “ah ostres no ho sabíem, ostres se’ns ha oblidat”.
Toca sopar a casa d’algú que prepara unes postres increïble, però oblida-te’n tu de menjar-ne, ja pots anar triant el iogurt natural de la nevera amb pitjor pinta perquè el pastís l’han fet amb farina de blat.
El que em fa gràcia de tot això és que després són els mateixos que et pregunten si poden posar a torrar el teu pa a la mateixa torradora, si la pizza la poden posar al forn, però nena el pastís oblida’t que hagin posat farina d’arròs.
Així podria continuar un miler de cops, àpats fora de casa que són molt soferts, ja sigui perquè el restaurant porta la insígnia sense gluten, però després et foten una contaminació creuada d’aquelles que fan que l’endemà no et puguis aixecar del lavabo.
El grup de col·legues que volen anar a sopar pizzes i reserven, però en acabat quan preguntes “has preguntat si hi havia sense gluten” diuen un “bah segur que tenen alguna cosa” que ja us ben dic jo que el que tenen és una amanida amb les fulles més pansides que un enciam plantat a ple hivern i un dia més et quedes sense poder demanar pizza com la resta perquè no en fan sense gluten i tampoc vols queixar-te perquè vols que la resta gaudeixi, però apa nena tu a per l’enciam.
També us dic que si ens posem a parlar en profunditat, tothom en sap aquesta de “els productes sense gluten són més cars, eh, nena” però no veig a ningú queixant-se. M’arruïno cada vegada que vull menjar alguna cosa que se surti fora de la normalitat i no us penseu que us parlo de “puturrufus de foie“, sinó que us parlo d’una palmera de xocolata, sabeu?
En fi, ara que ve Nadal haurem de gestionar els plats oblidats pels celíacs, les engrunes de pa amb gluten que volen per sobre del meu plat, el no menjar postres perquè “ah, jo pensava que les neules podies…” o els “et queixaràs, eh? que hem pensat en tu…”. El que jo bé us deia… la puta celiaquia.
