Al carrer de la Llobera, gairebé fent cantonada amb el Carrer Major de Solsona, hi ha una ganiveteria.

El mostrari és extens; des de les navalles de pastor, a la destral més afuada.

Passem repàs i hi trobem dagues, punyals, tallants, senzills ganivets de cuina de diferents mides i tall serrat o no, obridors d’ostres… en fi, per acontentar totes les necessitats.

La Claustre s’hi embadaleix cada vegada que hi passa. No és per la mercaderia sinó pel reflex del sol a les fulles que li rebota a la cara i a l’ànima.

La Claustre viu a pagès a una masia on ella i el seu home hi fan de mitgers.

En treuen bon i suficient producte que porten a mercat els dijous i, del que en treuen, poden comprar roba, calçat, i la resta de queviures que no poden obtenir de la granja que menen. Ah, però. També tenen una vaca, per la llet i gallines pels ous i un gall per fer la feina i conills per fer l’arròs. Abans, molt abans, tenien un cavall de tir i sembraven a mà. Ara tenen un tractor. I ah! també tenen un noi i una noia. El noi serà l’hereu de la mitjania i per la noia buscaran un bon casament si és que no se’l busca ella. Imposar-li no li imposaran res. Que som en uns altres temps, home!!

La felicitat fora completa però és que la Maria s’havia casat amb un bon home amb un gran complexa d’inferioritat. Aquest trastorn de la personalitat, lluny de tenir-lo acoquinat i esporuguit, el feia treure de dintre seu totes aquelles frustracions que li provocaven el seu mal i, el fet de tenir una Claustre, segura, suficient, treballadora, independent, bona mare, bona esposa i complidora… feia vessar la gota

Per a cada qualitat, un cop; una hòstia.

En Ton té una malura però no és un ruc: vol rebaixar els fums de la dona, per altra banda imaginaris, però no vol que se sàpiga. Per això els cops els dona amb un pal embolicat de llanes i a l’esquena o els malucs.

Els fills ja veuen que la mare sovint s’asseu de costat i no es recolze a la cadira. La mare sempre amb l’explicació a punt. És que avui he netejat el femer i he caigut portant el carretó; o, he estat molta estona amb les gallines per recollir els ous i les molt llestes no aixecaven el cul; o avui he matat dos conills per l’arròs i he anat a l’hort a buscar carxofes i seves. Es per això que em fa mal tot. I per l’edat també.

Que ho fa que la Claustre no acusi al seu marit de maltractaments. Ah! L’ànima de les persones és indestriable i el cor d’una mare… Només de pensar com patirien els seus fills fa que aguanti i es guardi dolor i pena dintre seu. El trombòcit ajuda.

El Tom estima la Claustre però només veure-la feinejar i enllestir li remou les entranyes.

Als pobles es té per costum que, mentre les dones recullen, ells vagin al bar a jugar a la manilla, al nou o a qualsevol altre joc que els faci peça. El dòmino, avui? Som cinc: doncs unes porres.

Els cafès i les barreges sovintegen. Massa alcohol desferma la violència. Haurà de vigilar. Ahir li va allisar una bona estopada a la seva pobre dona que es tapava la boca per no cridar. Vols dir que cal tant Tom? Que t’ha passat res especial avui. Ves, que ha perdut al dòmino i perdre encara el posa en una situació més humiliant. Va prou; fes el sopar que després ens toca…

Primer el trombòcit. El sopar ja el té mig enllestit.

El Tom es troba en un atzucac. Al bar on va cada tarda hi ha una noieta que se’l mira amb ulls tendres, molt tendres i, de tant en tant, li mostra la llengua. El Tom sap que tot plegat són insinuacions per alguna cosa més que:  posem un “carajillo” i, gràcies noia.

Un dia però vol temptar la sort. Li ha explicat a la Claustre que un grup volen fer una reunió, sí a la nit, perquè s’acosta el Carnestoltes i han de decidir les comparses i qui hi participa. El nou gegant ja està en marxa.

Aquell dia doncs, vagareja pels carrers fins que la cambrera del bar, acabat el seu torn: plega.

Darrera de la primera cantonada en Tom espera que passi per allà per aborda-la. Ja veu l’ombra que s’acosta; el fanal el té al darrera i és per això que l’ombra la precedeix.

Una altra ombra fa aparició; les dues ombres s’abracen i sembla que es fan un petó.

En Tom intenta desxifrar les mirades tendres i la llengua sucosa repassant-se el llavis… de fet és un tic. I la mirada, ai la mirada! no és tendre, és de commiseració. A la noia li fa pena el Tom.

Però ara el desig ja se li ha despertat. A la carretera hi ha un bordell. Creu que encara es d’hora per tornar a casa i a més porta diners.

La “Madam”, que és com li agrada a la Justina que l’anomenin, el fa passar. De seguida li veu la cara de culpa i pensa que l’haurà de satisfer amb alguna de les noies que fan molt i parlen poc: de fet a penes coneixen el català. Fa dos dies encara eren a la central per ser distribuïdes.

Tovalloletes, la clau i aigua és tot el que necessitaran. Els lavabos al passadís.

Quan en Ton veu la noia se li obre el cel. Cabell castany una mica rinxolat i molt net.

Un cos que té de tot però sense voluptuositats. Cos de nena. No vol ni saber-ne el nom ni l’edat. Només vol treure’s el cor de pena i tornar a casa més apaivagat. Potser avui no li caldrà pegar la Claustre.

Pantalons en terra; ni els mitjons es treu. Agafa la noia de gairell i la tomba sobre el llit.

La vol donar pel cul. Ha sentit dir que dona molt de plaer. La noia primer s’hi resideix i amb gestos li proposa una mamadeta, però en Ton vol anar per feina. Enllestir i tornar a casa a netejar-se la consciència.

Feina feta no fa destorb, i pagada menys. No ha sortit tan car. A casa no li caldrà justificar la despesa. Ell té algun diner de partides de cartes guanyades que, sempre diu, que ha perdut.

A la masia, tot fosc. Només una llumeta al seu dormitori. La Claustre l’està esperant.

Què? com ha anat la reunió? heu decidit alguna cosa? Si, ves, com sempre; molt parlar per no dir res. Suposo que a la propera concretarem més.

Ah n’heu de fer una altra? i es clar dona; fins que arribi el carnaval, bé, sí, Carnestoltes.

La Claustre nota una ferum estranya a la roba i al cos del seu home… no ben bé de fum… no la sap identificar. Sembla l’olor que fan ells després d’haver fet sexe… ves quina bajanada!

Però a cada dia dijous de cada setmana, l’olor s’intensifica. sembla que la té encastada a la roba, a la pell… La Claustre malfia. Ja no veu clares les reunions, més perquè quan ha parlat amb alguna dona dels altres, suposadament implicats amb el Carnestoltes, no en sabien res.

Aquest dijous el seguirà. Dirà als seus fills que el capella de la parròquia vol parlar amb ella de temes d’ajut als desvalguts i que no creu que torni molt tard.

Els bessons han vist en la mare signes de clar decaïment i per darrera la brusa, cap el canto del coll, alguna cosa que semblava un morat. Ella va dir que s’havia picat amb la gàbia dels conills. Tot plegat molt confós.

Aquesta nit, mentre la mare no hi és, fan un registre a l’habitació dels pares.

Darrera la porta hi troben una vara embolicada amb draps… a terra, al quarto de bany, una tovalloleta ensangonada i un tub d’una pomada que posa trombòcit.

El seu pare espiritual, Google, els treu de dubtes: pomada per  fer desaparèixer les marques de les contusions… tres tubs a la paperera…

Aquesta nit estaran a l’aguait. Escoltaran qualsevol soroll que els sembli sospitós: no dormiran si convé.

Avui és dijous i el pare torna tard de la reunió i carregat de pudor i culpa.

S’haurà de treure el mort de sobre igual com ho fa sempre.

La Claustre el deixarà fer; no ve d’un dia. Demà anirà a la ganiveteria a buscar el remei pels seus mals.

Sap que les conseqüències seran funestes per a ella i per els fill però ja no pot aguantar tants cops i ara, afegit, tanta humiliació.

Els fills han estat tota la nit desperts. Tot el que han sentit els ha deixat amb el cor esglaiat i encongit.

La Claustre és a la porta de la ganiveteria.

Si, mira, Rafel, necessito un ganivet de punta esmolada per degollar l’aviram; el que tinc marca rovell per tot arreu. A veure si les gallines moriran d’una infecció i no d’una ganivetada…

Ostres Claustre! els teus fills han vingut aquest matí buscant un ganivet de fulla afuada per tallar les carxofes; son dures de pelar. Evidentment els he dit que no els les podia vendre: son menors. Han sortit i han dit: no hi fa res. ja polirem les de casa.

La Claustre no acaba d’escoltar en Manel, Surt de la botiga i es dirigeix al Camp on ha deixat el cotxe. Va molt a poc a poc aquest cotxe. Avui necessita que corri, que corri…

Quan arriba a la masia els dos bessons estan asseguts al banc de pedra que està enganxat a la paret. Abraçats, ensangonats…

Una nova vida comença.

Article anteriorLa puta celiaquia
Article següentTants Nadals
Montserrat Solé i Bas Barcelona 1946. Primera escola, Les Escoles Franceses; als cinc anys va a Virtèlia i, posteriorment acaba el batxillerat a l’Institut Maragall. Comença a treballar als quinze anys en diverses modalitats del comerç i als disset s’integra al món de l’ensenyament. Als dinou estudia Turisme. Als 25 anys juntament amb Mercè Galilea, dirigeix l’Escola Nostre Temps on hi fa classes de llengua. Paral•lelament engega amb la Mercè i la Xon Solé una granja escola a Solsona. Als quaranta-dos anys es trasllada amb la família a Menorca, on desenvolupa activitats professionals al món dels serveis. Ara viu jubilada i amb alegria a Cardedeu, amb el seu marit. Dedicada, entre altres activitats, a escriure. Em defineixo: m’agrada llegir, escriure, cuinar, cosir, estimar i patir