Comencem a entrar en matèria Mestre Ostrogorski. Per als qui heu anat seguit les primeres parts, haureu vist que fàcil que era estar d’acord amb ell. Ara us sentireu, però una mica incòmodes. Us acusarà de covards. I no voldreu, d’entrada donar-li la raó. Però deixeu que argumenti i entoneu el mea culpa. Sempre, això si, amb propòsit d’esmena.
Regla (XXVI): “Exercir el poder implica intimidar. En el règim democràtic el poder emana de la nació i permet exercir de manera consentida la força bruta i moral”.
Si us sentiu poc representats en aquesta regla, reflexioneu. És una mica directa, això sí. Però exercir el poder obliga a intimidar. És a dir, a fer por. Cerqueu exemples. Intenteu no fer la declaració de renda. O saltar-vos un semàfor en vermell. O deixar de pagar en un restaurant per un àpat infame. Intenteu no portar els vostres fills a l’escola. O simplement aparcar en un gual. O exercir la medicina sense títol. La nostra vida està del tot condicionada, sortosament, per un poder que ens marca uns límits intimidant-nos. I en democràcia, decidim qui ha d’exercir aquest poder. Això és molt rellevant. Perquè donem als nostres governants el poder d’intimidar-nos voluntàriament. I això és l’acte més civilitzador que podem imaginar. Això, amics, és el què Ostrogorski ens valora. Però, tenim condicions!
Regla (XXVII): “Per tal que tots els ciutadans se sentin protegits pel govern, cal que el sufragi polític sigui universal”.
Aquesta regla, us sembla de ben segur evident. No ha estat així gaire bé mai. En la primitiva democràcia atenesa, només votaven els qui podien portar un escut i defensar la ciutat. Durant molts segles les democràcies s’han conformat amb els vots dels qui paguen impostos. I no és fins al segle XIX que majoritàriament s’ha imposat la idea del sufragi universal… Per homes! Tots heu sentit a parlar de les sufragistes angleses que es van mobilitzar pel vot femení. Als EUA van començar a votar les dones el 1920, a Espanya durant el breu lapsus de la república i a França just després de la II guerra mundial. El sufragi universal no va ser possible als EUA, la meca de la democràcia moderna, fins al 1965 amb l’abolició de les lleis antiapartheid. Els estats occidentals viuen doncs, des de fa poc més de cinquanta anys en el paradigma de protecció ciutadana que suposa el sufragi universal de veritat… per majors de 18 anys i per ciutadans legalitzats.
Regla (XXVIII): “Els ciutadans han de delegar el poder en una minoria de governants, però han d’exercir la capacitat d’intimidar als seus governants”.
I ara us imagineu a l’ANC posant a caldo als partits oi? Doncs no és ben bé això, ja veureu… Però una mica, sí. L’ANC ha polaritzat en un sol sentit de l’expressió política, la recerca de la independència, com a fet únic, imprescindible, gaire bé amb caràcter religiós, i certament amb una deriva clarament sectària. M’explico. Hi ha els bons “indepes” i els mals “indepes”. Els bons “indepes”, casualment els més recents i més hiperventilats, ho volen tot i ho volen ara, … i si no… s’enfadaran! Prescindint de tots els altres vectors polítics això sí. Doncs aquesta seria una versió limitada però real de com intimidar als governants. Clar que en democràcia, per sort, l’eficàcia de les intimidacions es dirimeixen votant, i les revoltes, en democràcia, fins ara no s’han fet més que combatent la mateixa democràcia. I això és el primer que els intimidadors professionals i amateurs, han de recordar. D’accions no democràtiques, Ostrogorski no en parla. Caldrà buscar d’altres pensadors (i sobretot polítics) russos de començaments de segle. Així que, si l’ANC, permeteu-me continuar amb l’exemple, no veu clara la situació política i vol actuar, com a tot ciutadà lúcid i responsable , ha de crear una opció política per ser democràticament votada.
Regla 29: “Per tal de poder exercir amb lucidesa aquesta intimidació a l’hora de votar, els ciutadans s’han d’instruir intel·lectualment i moralment per poder formar-se un judici propi. Això també ajuda per la defensa de la resta de llibertats individuals i col·lectives”.
La veritat és que Mestre Ostrogorski arriba al fons de la qüestió amb una certa contundència. Òbviament, si tothom estigués el més format possible i tingués un codi de comportament estable i conegut, és a dir, tingués un comportament ètic, ja veuríem després de quina moral…), la vida política seria més senzilla… o no. Vivim en un món molt més complex que el d’Ostrogorski, on tothom disposa gràcies a internet de molta més informació que fa uns pocs anys. No n’estem aprofitant ni la dècima part. Però el nivell de govern col·lectiu és molt més complicat, té moltíssims més nivells i interrelacions que fa cent anys. És obvi però que cada vegada el ciutadà té més bones eines la seva disposició i de ben segur que ara mateix, a l’estiu del 2019, tenim molts més ciutadans molta més instrucció que fa cent anys. Estem en camí mestre, no perdem l’esperança!
Regla 30: “El seguidisme acrític de les consignes de partit afebleix el poder dels ciutadans. El poder de l’opinió és molt més de càstig a posteriori que d’intimidació a priori”.
Us he estalviat una paraula que Mestre Ostrogorski fa servir unes quantes vegades: covards. Titlla de covards als qui en la vida privada són emprenedors però que públicament callen davant de les injustícies. Titlla de covards als polítics de partit que no s’atreveixen a contradir l’opinió pública per por a perdre vots. I de fet titlla de babaus a la majoria dels ciutadans perquè no es prenen el temps de formar-se una opinió real, i practiquen el seguidisme més beneit i perillós. Poca gent contrasta l’opinió dels mitjans amb la d’altres mitjans. Entre el diari “El mundo” i el “Vilaweb” hi ha diaris com “El país,”, “La Vanguardia” o l'”Ara” bastant més plurals. Però tots tenim les nostres preferències i optem per fullejar el mitjà de referència i criticar o alabar al Trump que toqui. Exercirem un càstig, votant a qui sigui per fer fora al polític més dolent, però difícilment podrem influir en les actituds i les reflexions de polítiques constructives. Un contraexemple seria la defensa ecològica del planeta i els efectes del canvi climàtic, on l’opinió de sectors progressistes estan influint, en certa manera, en l’opinió dels governants. Ho dic sense cap vocació d’obrir un interessantíssim debat sobre un tema que m’apassiona, el del canvi climàtic, sobretot perquè el clima ha canviat i canviarà sempre molt i molt violentament sense la influència de l’home. Mestre Ostrogorski em diria covard per no defensar les meves idees… però prometo fer-ho, Mestre… algun dia! No em deixaré intimidar!
