La sentencia del Jutjat Contenciós Administratiu de Barcelona que ordena revertir l’eix verd del carrer Consell de Cent, al considerar que l’obra ja executada contradiu el Pla General Metropolità (PGM), deixa alguns missatges alliçonadors tant als lobbys empresarials que van interposar la demanda contra la reurbanització, com a polítics i ciutadans enardits i mobilitzats per estímuls apriorístics, incapaços de debatre serena i democràticament per acordar el futur de la ciutat.
Primer missatge, volgut o no, de la jutgessa als promotors de la demanda: si no us agrada la reforma de l’eix verd ho desfem i aquí no ha passat res. La contundència del dictat judicial que ordena revertir la obra del carrer de Consell de Cent ha sorprès a les pròpies patronals demandants, el president de les quals va comparèixer amb els pantalons mullats: home, tampoc calia prendre’s-ho així. Com quedem doncs? Als lobbys empresarials se’ls ha vist les intencions que no són altres que intentar dissuadir l’alcalde Collboni d’una possible aliança amb Barcelona en Comú que donaria continuïtat a les reformes iniciades sota l’alcaldia d’Ada Colau. L’ensenyament moral d’aquesta història és que les diferencies de caire polític no es dirimeixen als jutjats sinó al Ple municipal.
El segon missatge i el fons de la qüestió: Les solucions que demanda avui la societat en la transició digital i sostenible no troben encaix en el PGM de 1976, tan obsolet que s’interpreta i es modifica puntualment a conveniència quan interessa, però que alhora té una solidesa com a corpus normatiu regulador que passats 47 anys de la seva aprovació encara ningú s’ha atrevit a revisar. El pla Superilla Barcelona bé podria representar, sense ser-ho formalment, una requalificació conceptual dels usos del sòl urbà, responent a les noves dinàmiques socials i econòmiques de la ciutat com per exemple la necessària i obligada reducció del transit a l’eixample. Una nova realitat que desdibuixa o difumina les línies gruixudes que ordenaven i creaven seguretat en el paradigma anterior, condensades en el Pla General. Quan es qüestionen els límits i l’ordre establert sempre hi ha una actitud reaccionària d’una part de la societat que té por de perdre privilegis, de perdre la raó, i que desconcertada no sap reubicar-se. Aquesta és l’actitud de la Patronal.
Si bé el PGM va definir l’any 76 els usos del sòl amb unes claus urbanístiques que diferenciaven els sistemes d’espais lliures, de vials, de sòl industrial, residencial, equipaments, etc. estarem d’acord que el nou paradigma social qüestiona la unicitat d’ús del sòl urbà. Per posar alguns exemples: Amb la digitalització ha arribat el teletreball que qüestiona la divisió zonal entre residencial i activitat econòmica, i difumina també la divisòria entre les oficines (terciari) i la fàbrica o taller (industrial). Paradigma d’això és la Modificació del PGM per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou, també anomenada Pla 22@. Per altra banda, nous models de negoci estan replantejant l’ús de les plantes baixes cada cop menys comercials. L’e-mail i el whatsapp han deixat quasi obsoletes les bústies de les cases, i al seu lloc es troben a faltar unes taquilles per a la paqueteria d’Amazon. Airbnb confon hostal i habitatge, usos excloents en canvi en el PGM. El que abans era una zona verda, avui pot ser un hort urbà. Les activitats esportives relegades als equipaments, ara surten al carrer cada vegada que hi ha una cursa o marató que canvia puntualment i transitòriament el sentit del seu ús. Les cobertes dels edificis ara poden ser generadors d’energia i les comunitats veïnals poden facturar-la a la xarxa. Per això ha fet falta canviar normatives i regulacions. La distribució de l’espai d’un carrer de l’eixample ha canviat al limitar la càrrega de transit i augmentar l’espai per a bicicletes, terrasses, bars, vegetació i mobiliari urbà, de manera que desapareix la tradicional divisòria entre calçada, vorera, plaça… Quedi clar doncs que la ciutat d’avui dista força de la de l’any 1976, i les circumstàncies que envolten conviden a adoptar nous camins per retrobar equilibris. La sentència de la jutgessa del tribunal contenciós de Barcelona és una invitació tant al govern municipal com als que practiquen l’art reaccionari perquè meditin quina cabuda tenen en el PGM totes aquestes subtileses, i quines línies gruixudes esborrem i quines no!
El PGM va ser una eina decisiva en el seu moment per a la construcció de la ciutat democràtica enmig de fortes tensions i pressions de propietaris i especuladors hereus del franquisme en el darrer terç del segle passat. Va representar un veritable contracte social, atesa la seva natura política profunda, o una constitució urbana fàctica, si es vol –tots dos conceptes serien aplicables–- explica el director del Muhba, Joan Roca, a la presentació del llibre biogràfic d’Antoni Solans, actor principalíssim del PGM, Barcelona 1969-1979. Els anys decisius del planejament de la metròpoli. La jutgessa sembla estar dient amb la seva sentència que Barcelona necessita ara una eina urbanística que estigui a l’altura per construir la ciutat sostenible del segle XXI.
No sé realment quin és el sentir de la magistrada que ha dictat aquesta sentència però no la crec tan ingènua com per no saber que la seva sentència no tindrà cap recorregut perquè la revocarà amb tota probabilitat el tribunal d’instància superior a requeriment del recurs que ja ha dit el govern municipal que presentarà. Però la seva forma de procedir davant d’uns lobbys empresarials vuitcentistes, entre els quals es troba la patronal Foment del Treball, interpel·la als que s’oposen a una ciutat més verda, replicada a moltes altres ciutats del món amb altres noms i altres característiques. Interpel·la el progrés i el destí de les ciutats que seran sostenibles o insofribles. La recomanació als demandants és que procurin entendre els signes dels temps i les claus del nou paradigma i abandonin la trampa de la nostàlgia d’un passat que ja no existeix.
