L’estiu és època de viatges i visites culturals. El juliol de 1999 vam viatjar a l’Alguer i vam recórrer Sardenya. D’aquella epopeia memorable en va sorgir Lletres sardes, un conjunt de proses que vaig publicar dins el volum Com un despertar de la memòria (Editorial Comte d’Aure, 2006).
Va ser en aquest periple per la Sardenya profunda, amagada i feresta que vaig descobrir l’encant de poblacions interiors de l’illa com Nuoro, lloc de naixement, l’any 1871, de l’escriptora Grazia Deledda, que va obtenir el Premi Nobel de Literatura 1926 «per la seva inspiració idealista que escriu amb claredat plàstica sobre la vida de la seva illa nadiua i amb comprensió profunda dels problemes humans generals».
Calia llegir amb atenció, doncs, una autora de Sardenya i referent de la narrativa italiana de la primera meitat del segle XX. L’any 2009, i sota el segell d’Adesiara, va ser publicada en la traducció de Meritxell Anton una de les novel·les més representatives de l’obra francament exquisida de Grazia Deledda, publicada l’any 1920: La mare, un personatge tan rellevant i amb tants replecs com el protagonista d’aquesta novel·la esplèndida: un capellà que lluita entre les obligacions que imposa el celibat i l’atracció de l’amor. La mare del jove capellà intervé en aquest conflicte moral com a poderosa veu de la consciència, si bé no pot evitar el curs dels esdeveniments.
En la traducció de Carles Biosca, Viena Edicions acaba de publicar L’escriptora viu aquí, de la periodista i editora italiana Sandra Petrignani. Es tracta d’un recull de cròniques de viatge a cases d’escriptores. En aquest llibre que va quedar finalista al prestigiós premi Strega l’any 2006, l’autora Sandra Petrignani hi relata de manera literària i atractiva la visita a les cases on van viure, o sojornar un temps, Marguerite Yourcenar, Colette, Alexandra David-Néel, Karen Blixen i Virginia Woolf, tot començant el llibre per la visita a Nuoro, la població on va obrir els ulls per primera vegada Grazia Deledda. El retrat que Sandra Petrignani fa de l’escriptora a la vista del seu lloc d’origen: la caseta sarda on va viure la seva infantesa i primera joventut, és fenomenal, si bé, com explica Petrignani, a partir de 1911 Grazia Deledda, que va morir a Roma l’any 1936, no va tornar a Sardenya.
Fent un repàs a les dades biogràfiques que Grazia Deledda va deixar entreveure al seu llibre publicat pòstum l’any 1937, Cosima, Sandra Petrignani confegeix un retrat literari molt aproximat al capteniment de la prolífica escriptora sarda: va escriure trenta-sis novel·les, dos-cents cinquanta contes, dues tragèdies, poemes… L’interès del relat de la visita a la casa natal de Grazia Deledda es basa en el ressò de la veu de l’escriptora en una obra important que aquí encara es coneix poc, i que amb el relat d’aquesta visita a la casa de Nuoro convida a llegir. L’escriptora sarda, que va morir per causa d’un càncer de pit, va demanar de ser enterrada amb el vestit violeta que havia dut en la recepció del Premi Nobel. Ja molt malalta, havia dit: «Ja ho he tingut tot, de la vida: amor, fills, glòria. Puc esperar la mort». L’any 1959 les cendres de Grazia Deledda van ser traslladades a Nuoro, a l’esglesiola de la Solitud reformada expressament per acollir-les. La tomba està situada arran de la paret de la capella, «blanca i senzilla, austera», escriu Sandra Petrignani. I més endavant: «És una urna lluent, negra, que –quasi com a única decoració- trenca amb força tot aquell blanc». L’escriptora no és aquí, aquí hi ha les seves cendres. L’escriptora, el seu esperit, viu en els seus llibres.
