Benvolgut senyor de Pinós,
La Rochefoucauld, Soldevila, Zweig, Etienne de la Boëtie, Montaigne i Pascal. Així, com qui no vol la cosa, m’envieu una carta esquitxada d’alguns dels grans noms de la literatura de tots els temps. Sou un lector empedreït i començo a sospitar de quin peu calceu. Per això estic segur que coincidireu amb mi pel gust per Lytton Strachey, el gran renovador del gènere biogràfic.
Strachey, que s’havia negat a combatre en la Gran Guerra, va ser encausat per aquest fet. Si vau veure la pel•lícula que es va fer sobre la seva vida, recordareu l’escena: Strachey s’asseu davant del Tribunal sobre un pneumàtic al•legant que té hemorroides i en un moment de l’interrogatori, quan demagògicament li pregunten que què faria si uns soldats alemanys estiguessin violant la seva germana, tranquil•lament respon: “M’oferiria a reemplaçar-los” (hi ha qui diu que realment el que va dir va ser: “M’interposaria entre ells”, que, convindreu amb mi, té encara un sarcasme homosexual més afilat). No ens desviéssim del tema, i mai millor dit. El que volia comentar-vos d´Strachey és que la seva objecció de consciència li va permetre disposar del temps necessari per escriure una de les obres mestres de la literatura universal: Victorians eminents, que per desgràcia nostra no està encara traduïda al català –ni se l’espera-.
És la biografia de quatre personatges de segona fila de l’era victoriana, amb els que Strachey, sense pietat, destrossa amb ironia, amb la voluntat de posar de manifest la hipocresia latent de fons d’aquell Imperi on, aleshores sí, no es posava el sol. L’ajust de comptes d´Strachey amb l’època de la seva infantesa és dels que no poden oblidar-me mai més i difícilment no s’hauria d’autoritzar la publicació de cap biografia que no fos capaç de mantenir el mateix nivell de queixalada salvatge que aquesta. El problema és que no podríem llegir res, perquè no es podria publicar res.
Amic meu, vaig apropant-me a la tesi d’aquesta lletra d’avui, no patiu. Ja sé que per un moralista com vós, els exemples triats no són exactament els més correctes, però feu-me confiança, crec que seré capaç d’arribar a algun lloc.
Més endavant, Strachey publicaria una altra de les seves obres cridades a esdevindre cèlebres: La reina Victòria. Amb un to més contingut, conscient que ja no calia épater le bourgeois un altre cop, és el retrat d’una dona vital, conscient, orgullosa i simple. Com ningú després ha estat capaç, Strachey escriu: “El daler que, creixent en els anys, se li havia convertit a la vellesa gairebé en una obsessió de fixesa, de solidesa, d’aixecament de barreres palpables contra els ultratges del canvi i del temps..No hi havia d’haver cap canvi, ni cap pèrdua. Res no s’havia d’alterar mai –ni el passat ni el present… No volia perdre ni un record ni una agulla…A les habitacions del príncep Albert tot romania com havia quedat a la seva mort. Cada vespre es posava l’aigua a punt del rentamans, com si ell encara fos viu; i aquest increïble ritus fou complert amb escrupolosa regularitat prop de quaranta anys”.
D’alguna manera, entre l’ajustament de comptes dels Victorians Eminents i el reconeixement forçós a una personalitat gegantina com la reina Victòria es mou la meva opinió respecte a la Catalunya contemporània, presidida també per un homenot fascinant. Els anys pujolians són, al meu parer, força semblants a l’era victoriana des de molts punts de vista. Sota el president Pujol vam sentir-nos segurs, protegits, on ens era fàcil bandejar qualsevol especulació que ens desconnectés de la realitat més immediata de la reconstrucció nacional, per utòpica i evasiva. Calia insistir en les coses més elementals, l’heroisme modestíssim de les engrunes, perquè res no havia quedat dempeus. És una petita tradició catalana la que fa que de manera bastant regular en el temps cada dos o tres generacions han de tornar a començar de nou Valgui com exemple l’extraordinari impuls cultural del conseller Max Cahner, tal i com darrerament Albert Manent ens ha recordat..
Pujol va tenir l’habilitat de saber construir un imaginari col•lectiu, el país tenia un projecte i no semblava massa raonable desviar-se’n. Ara bé, estimat amic, a poc a poc va anar apareixent en escena el cofoisme, que alguns anomenaren triomfalisme. No érem, ni de bon tros, gran cosa, però la façana que s’havia construït semblava tapar-ho tot i a dins de l´iglú convergent s’hi estava calent. La fórmula s’esgotà aviat, el pujolisme havia servit per a salvar-nos de la mena de naufragi en el que ens portaven els corrents, però el canvi climàtic amenaça amb derretir-ho tot.
En les darreres pàgines de la reina Victòria, Strachey afirma: “Quan dos dies abans, la nova de la pròxima fi s’havia fet pública, tot el país s’havia commogut de dolor i de sorpresa. Semblava com si anés a tenir lloc alguna monstruosa reversió de l’ordre natural. La vasta majora dels seus súbdits no havien conegut un temps en què la reina Victòria no hagués regnat damunt d’ells. Ella havia esdevingut una part indissoluble de la idea que ells tenien de l’ordre establert, i que ara l’anessin a perdre els semblava un pensament impossible”.
La fi del pujolisme va tornar a fer encarar-se el país davant del seu mirall, vint-i-tres anys després. Si alguna cosa cal agrair al tripartit és que ens fes adonar del cartró pedra d’un país que era a penes una façana.
Mireu, amic de Pinós, hi ha una línia de pensament pervers a Catalunya que es dedica a qüestionar el full de ruta dels independentistes, quan el que s’ha examinar és on ens porta la ruta equivocada dels autonomistes, dels pacients i tenaços integradors de la catalanitat difusa i del seny etern o dels independentistes del segle que ve però que curiosament mai no troben el moment oportú perquè es faci realitat el seu somni prohibit tan anhelat. No per res, però si alguna cosa coneixem ara per ara són els esplèndids resultats del peixalcovisme i el tacticisme, l’encaix i la pedagogia, les renúncies i els pactes convulsius, la paciència i la responsabilitat.
Defenso que el catalanisme reformista ha de quedar enrere, incapaç d’entusiasmar ni a les nostres tietes àvies, que badallen només de sentir-ne parlar. Avui, la corda que fa vibrar l’esperit del poble, l’única manera que podem realment fer atractiu el futur de viure en normalitat, i per tant en català, passa per oferir testimoniatges personals potents i engrescadors que vinculin no amb la catalanitat, concepte en caiguda lliure, sinó amb la llibertat, la dignitat i el patriotisme. És a dir amb la normalitat. És a dir, amb ser part del món. És a dir, amb la independència. Per això, estimat amic, cal acabar amb el catalanisme, concepte obsolet que hem de superar d’una vegada. Ens cal uns “Catalanistes eminents” amb urgència.
Temo haver-me allargat, disculpeu-me.
Afectuosament,
Quim Torra
