“Faune mutilat, brollador eixut, jardí desolat de ma joventut… “. M’heu convençut, estimat amic Torra, m’heu convençut del tot; felicitats. Aquest país ja no es pot permetre noves aventures estatutàries que duren set anys, i menys embarcar-se en la reforma de la constitució de 1978: en sortiríem, encara, més escaldats. Tots els poders de l’estat, sense excepció, s’han confabulat en contra nostra i cavalquen incansablement com quatre cavalls apocalíptics. Els espanyols ens han dit explícitament que som el seu botí de guerra i que ho serem sempre; és el dret de conquesta sense pal·liatius expressat de mil maneres en aquests 880 folis llargs de la sentència i els seus vots particulars. Ho volen tot de nosaltres. Ens estan dient explícitament que la nació catalana té l’obligació històrica de treballar pels espanyols. Ens volen continuar munyint encara que les mamelles ens sagnin. La seva rapacitat amb Catalunya és similar a la que practicaren amb Sudamèrica. L’únic missatge que Espanya es troba en condicions de transmetre’ns és aquest: “lasciate ogni speranza”; el mateix que el Dant posà a la llinda de la porta infernal, en el vestíbul dels indolents, al pas de l’Aqueront. “Beneïda l’hora que m’ha duit aquí. La font qui no vessa, la font qui no plora, me fa plorar a mi.”
No hi ha res a fer, estimat amic. Qui es pensi que encara es pot contemporitzar amb Espanya, o és un mentider o és un il·lús. Duran i Lleida, a les Corts, fa la mateixa impressió que aquell presoner de Mathausen, l’August, tan ben descrit per Amat-Piniella, el qual aconseguia rossegons per a la comunitat catalana del camp d’extermini. No el maltractem, tanmateix; que se n’adoni tot sol. Si vos m’heu convençut, per què no hem de poder convèncer, entre tots dos i l’amic Puigdomènech, a en Duran i Lleida? La vida l’està sotmetent a una prova molt dura; la més dolorosa que ha hagut de suportar mai: com els botiflers d’ERC dels darrers set anys, ara Duran ha de triar o trair. Si tria la independència no trairà Catalunya; i si tria el concert o la modificació de la constitució de 1978, embarcarà Catalunya en un nou septenni de la disbauxa; i la trairà. El camí del mig ja no existeix. “De l’aigua sentíem la música dolça, dintre la piscina guaitàvem els peixos, collíem poncelles, caçàvem bestioles, i ens fèiem esquixos, muntant a la branca de les atzeroles.”
Hi ha moments a la vida que el temps s’atura, i aquest estiu n’és un. Potser m’he mort i encara no ho sé; contesteu-me, per si de cas, amic meu. Ara fa poc més de trenta anys passava l’estiu i la tardor en la indolència que m’imposava la incorporació a files, el gener de 1980, a la capital cantonal de la Mediterrània. Mig any de vagarejar amunt i avall per Catalunya, ara aquí i demà allà, sempre en autostop, sense ni un ral a la butxaca, i un any i mig de càstig per la meva militància; m’ho feren saber de seguida. No sé què ho fa que revisc aquells mesos com si es repetissin per segona vegada. És que m’he mort? Contesteu-me. ¿És el paradís terrenal del “tot és possible, tot és permès” que acompanya els moments de profunda crisi de valors i de poder? És el cíclic i etern retorn, baldament el que pugui afirmar mossèn Batllori? Mossèn Batllori, sí; singularment considerats els pares jesuïtes són mossens, si més no a mi m’ho sembla. Les mateixes olors, els mateixos colors, les mateixes cançons, la mateixa indolència després de la manifestació, però amb trenta anys de més a les espatlles. El tribunal constitucional no podia triar un moment millor per fer pública la sentència. Ho dic de debò. “Sembla que era ahir que dins el misteri de l’ombra florida, tombats a la molsa, passàvem les hores millors de la vida. Ningú sap com era que entre l’esponera de l’hort senyorívol, fent-lo més ombrívol, creixia la rama d’antiga olivera. Arbre centenari, amorós pontava la soca torçuda, perquè sense ajuda poguéssim pujar-hi”.
El meu nom de guerra, aleshores, era Heràclit. Què ha passat, ultra la sentència, les vostres cartes i el llibre de Pinyol i Balasch, que hagi capgirat el subconscient col·lectiu i que ara una immensa munió de catalans reclami la independència? La resposta, com tan sovint, ens la dóna sintèticament Xavier Roig en un recent article a l’Avui (16.7.10): “Catalunya tenia un pacte tàcit amb Espanya: nosaltres suportàvem un dèficit fiscal i el govern espanyol ens garantia el proteccionisme –les manufactures catalanes no patien la competència dels productes estrangers. Amb la incorporació al mercat únic europeu (que vol dir que un bavarès pot vendre els seus productes a Extremadura amb la mateixa facilitat que ho fa un català), l’enorme dèficit fiscal català no té avui cap mena de justificació”. Fins i tot el malvolgut Espartero feia broma del proteccionisme quan assegurava que s’afaitava amb brotxes catalanes. Però ara les regles del joc han canviat i els catalans de base ho intueixen. ¿Quan tardarà Duran i Lleida, o en Puigverd que dieu vos, a deixar de llepar-se les ferides i entendre que és la Unió Europea i no les nostres fantasies la que ens impulsa cap a la independència? Jo no podré parlar mai malament d’en Puigverd; la seva reconeguda honestedat m’ho impedeix; també el convencerem. “Al forc de la branca senyora i majora penjàvem la corda de l’engronsadora, i, venta qui venta, folgàvem i rèiem, fins que la vesprada la llum esvaïa de l’hora roenta, de l’hora encantada”.
Si la vida es torna a fer feixuga el meu nom de guerra serà, en aquesta ocasió, Demòcrit: l’equilibri, la prudència, el control de les passions, la tranquil·litat i la llibertat de l’esperit, però sense renunciar mai a la idea d’Ítaca, el nostre obligat destí. Diu mossèn Batllori que, al final, no és el pessimisme el que triomfa, ni tampoc no ho és l’absolut optimisme. La vida transcorre entre Heràclit i Demòcrit, entre el plor i el riure, entre l’harmonia i la desharmonia, per bé que els elements més desharmònics ens són encara desconeguts. Què passarà? no ho sabem. Cal esperar que hi hagi morts; no gaires, tanmateix. Durant la transició també n’hi hagué. En funció de qui mani a Espanya totes les lleis orgàniques de delegació seran debolides i tornarem a veure grisos i tricornis per Barcelona. “Somni semblaria el temps que ha volat de la vida mia, sense les ferides que al cor ha deixat; sense les ferides que es tornen obrir quan veig que no vessa, ni canta ni plora, la font del jardí”.
De Duran i Lleida depèn que la transició a la independència es cobri un cost més alt o més modest. La seva indecisió pot ser fatídica i pesar-li sempre més sobre la consciència. Nosaltres, sigui quina sigui la seva resposta, guardarem les Termòpiles fins el darrer alè de la nostra vida, dient la veritat sempre que parlem, per bé que sense odi contra els qui menteixen. És ara que se li demana, a en Duran i Lleida, el gran Sí, que diu Kavafis, i en dir-lo anar endavant cap a l’honor i la convicció. És possible, tanmateix, que faci, per vilesa, el gran refús. Si el fa no se’n penedirà. Si tornen a preguntar-li, “No” repetirà. I, amb tot, aquell “No” –l’exacte que calia- l’aterrarà per tota la vida. “Trenta anys de ma vida volaren de pressa, i encara no manca penjat a la branca un tros de la corda de l’engronsadora, com trista penyora, despulla podrida d’un món esbucat… Faune mutilat, brollador eixut, jardí desolat de ma joventut”.
Una abraçada.
Pinós.
