Ses Majestats d’Orient han passat per les cases dels nens del país i hi han deixat un estol de regals que, si bé no sempre són útils, sempre ocupen espai. Molt d’espai. Un gran embalum de joguines que, si es complís el principi d’Arquimedes, n’hauria de desallotjar un volum equivalent. Però les llars catalanes no estan preparades per al compliment del principi d’Arquimedes ni per a la racionalitat en el consum.
Algunes de les estrelles de les festes de Nadal (que no els Nadals) han estat joguets com Gastón Cabezón, Lucy i el Simon. Em detindré en aquestes joguines, dues de les quals, les darreres, han aterrat a casa meva per obra i gràcia dels tres reis màgics, per explicar l’enèsima història dels sucursalisme que ens lamina.
El Gastón Cabezón, que ha anat a parar a casa d’una neboda, és una d’aquelles joguines que, només pel nom, ja fa palès que a Espanya hi ha qui està interessat que una llengua sigui obligatòria i les altres simplement optatives. Perquè aquesta joguina, si estigués en català es diria Gastó Capgròs. Igual que a Portugal es diu Gastão Cabeçudo. Amb aquella normalitat que no tenim perquè l’autonomia que ens cal, etc. Encara em faig creus que el premi Nobel Saramago volgués que Portugal esdevingués una autonomia espanyola, com Catalunya, ja que considerava que hi tenien molt a guanyar en l’àmbit econòmic —podria ser— i pensava que el català estava protegit a Espanya. M’imagino com estarien de contents els nens portuguesos amb una joguina que es digués Gastón Cabezón tant sí com no.
Una joguina que sí que ha entrat a casa meva és Lucy, “la mascota más obediente. Te hará caso en todo lo que le pidas que haga”. Tot? No! Resulta que la Lucy només és obedient si li parles en castellà. Si li dius, per exemple, “Lucy, dame las dues potetes”, no t’entén. Tampoc no entén si li dius frases com ara “Lucy, fes-me un besito”. (Aquestes són frases de les que fan espontàniament nenes catalanes que tinguin com a primera llengua la de Roger Buch.) El cas és que hi has de parlar en un castellà de Burgos, amb la Lucy. I aleshores la pregunta es fa inevitable: com és que aquesta gosseta no entén ni una mica de català? Doncs es fa difícil (o fàcil) de dir, perquè la capsa diu que la fàbrica és a Terrassa, España. Tornem al nacionalisme lingüístic aquell de “en castellano nos entendemos todos”. Les meves filles ja han assumit que a aquesta gosseta cal parlar-li en castellà, la mateixa llengua en què parlen tots els dibuixos del Canal Disney. Cal fer aquí un apunt interessant: a Bèlgica, la web del Canal Disney el primer que fa és preguntar-te si vols els continguts en francès o el neerlandès. A Disney.es no he sabut trobar la pàgina on diu si vull els continguts en castellà, català, basc o gallec. Si algú troba l’enllaç que, si us plau, me’l faci a mans.
Una altra nova joguina per a les meves filles és el Simon. Un de molt semblant a aquell al qual havia jugat jo de petit, però un pèl més complicat de jugar-hi. Qui més qui menys ha pogut intuir que aquest long-seller es diu així per allò del joc no electrònic “Simon says”: un joc d’aquells en què s’ha de fer allò que algú (en Simon) diu. Aquest joc existeix en molts països i en moltes cultures. En basc, per exemple, és Buruzagiak dio. A Portugal diuen “o rei manda” i al Brasil, “o mestre mandou”. És a dir, que no a tot arreu és en Simon qui diu alguna cosa, sinó que pot ser el rei, el mestre, el Jacques, el general… Quin és, doncs, el problema? Aquí també hi ha de veure un català alguna pega, en un joc sense veu? Doncs sí. No només que les instruccions no estiguin en català —és una deferència que no cal esperar, de moment, de la majoria de fabricants, ni tan sols dels de Famosa, a Alacant—, sinó que la canalla catalana assumeix que el joc es diu Simón. No Simó ni Simon [‘saim?n], sinó Simón. De nou topem amb l’internacionalisme espanyol que limita amb el monolingüisme militant.
Així que les campanyes en positiu de Plataforma per la llengua o del CPNL (“I tu, jugues en català?”) xoquen de moment contra un obstacle que és molt difícil d’evitar: la síndrome de Gastón Cabezón. És a dir, la interferència sistemàtica i volguda per tal que el català no pugui tenir una vida autònoma i segueixi adherit al castellà, com afirmava Quim Monzó en un col·loqui recent. De tot això precedent torno a treure la conclusió que la diversitat lingüística, a Espanya, ni hi és ni se l’espera. I els federalistes que la vulguin esperar, que ho facin, que nosaltres, mentrestant, anirem fent via.
