ILa suposada italianització de la política catalana
Per part dels guardians de l’actual ordre establert i els seus corifeus mediàtics estem sentint aquests dies l’advertiment del perill i desestabilització que suposa la irrupció de noves ofertes electorals. Es posa en el mateix sac des del xenòfon Anglada, a la exPP Nebrera fins al senyor Carretero. Forma part dels objectius comuns dels partits tradicionals combatre aquesta nova competència però no em sembla honest i rigorós posar a tothom en el mateix sac. Caldria començar per reconèixer que la presència del senyor Anglada es deu en part a la tradicional hipòcrita actitud de les esquerres encarnada amb l’afortunadament oblidat “papers per tothom”, que l’existència mediàtica de la senyora Nebrera es deu al trist sucursalisme del PP català i que la forta adhesió que està recollint el senyor Carretero es deu a la pèrdua de credibilitat nacional d’ERC i al fet d’haver-lo expulsat del seu partit, per dir el que la majoria dels seus mateixos votants també pensen.
I caldria reconèixer que l’aparició de noves ofertes electorals es deu òbviament a les mancances existents en les actuals, pel que fa tant al model de funcionament (regeneració democràtica) com als objectius perseguits (model d’Estat). Que la política catalana es mereix una sacsejada em sembla d’una evidència meridiana. I només si les forces polítiques tradicionals són capaces de reconèixer i superar els seus dèficits interns al mateix temps que assimilen i projecten amb credibilitat el seu projecte nacional i social, podran evitar que noves alternatives es mengin part del seu espai electoral. Tenen menys d’un any per fer-ho.
Per dir-ho amb poques paraules, el que ens juguem no és la governabilitat (és governable el tripartit?) sinó la mateixa llibertat.
