Tot esperant com es desenvolupa el duel entre la Generalitat i la Moncloa, voldria encetar avui un altre tema: el possible panorama de partits en una futura Catalunya independent. El primer punt més immediat és la prevista transformació de l’antiga CDC en un partit d’acord amb les necessitats d’un nou estat.
Per endavant un aclariment previ. Quan a aquest article i altres que puguin venir digui “Mas”, sisplau, que el lector hi llegeixi “Mas i el seu equip”. En Mas és allò que els anglosaxons anomenen “un animal polític” fenomenal. Però fins i tot figures d’aquesta talla no aconsegueixen res sense gent capacitada i motivada que els faci costat. Ho subratllo per tal que ningú no cregui que si parlo del President m’oblido de cap manera de l’equip que té al costat seu. Tot aquest equip és el que ara està deixant enrera la vella vestimenta de Convergència i vol cosir-ne una de nova més adient amb els temps nous que volem que vinguin.
Com ja era d’esperar, els contraris polítics interpreten aquesta operació com una fugida desesperada per tal que els casos de corrupció (provats o no, però adequadament inflats per molta gent) no enfonsin l’antic partit predominant a Catalunya fins a un nivell potser fins i tot residual. I no cal dir que, fins ara que ha deixat la presidència, ho consideraven com un truquet d’en Mas “per aferrar-se al poder”. Ja em perdonaran tots plegats, però, al meu parer, el que està passant és que, una vegada més, (i aprofitant el moment que no sols ho fa possible sinó també necessari) en Mas s’avança als seus adversaris en una operació per la que tard o d’hora hauran de passar tots els partits i partidets a Catalunya, tant si arriba la independència com si no. Els que parlen del “truquet d’en Mas” potser ho fan perquè, si fossin al seu lloc, és el que farien ells i no se saben imaginar un altre motiu d’actuació més intel·ligent.
Si ve una república catalana tots hauran de reagrupar-se en funció de paràmetres completament nous. Si fracassem i quedem a mercè de les ànsies venjatives de l’anticatalanisme madrileny, que possiblement s’apressaria encara més a recentralitzar l’estat, aquest nou posicionament caldrà igualment per definir clarament qui fa el joc als de Madrid, qui segueix somniant que les figues federals caiguin soles de l’arbre, i qui prosegueix la lluita per a una nova ocasió que no pugui ser dificultada per cap grupet de catalans ensuperbits i messiànics i en la que més gent hagi acabat de perdre la por i hi doni suport.
La Sra. Anna Gabriel va dir fa mesos que la independència només era possible sense Convergència. Un exemple de ceguesa política que faria riure si les conseqüències d’aquesta manera de pensar no ens haguessin portat a una situació que mai no s’hauria hagut de produir i que només ha estat superada per l’habilitat política del bescantat Mas. En una entrevista a Vilaweb, el passat dia 9 de desembre, en Francesc-Marc Àlvaro, que hi lluca moltíssim més que la senyora abans esmentada, deia que l’ampliació de l’independentisme cap a l’esquerra seria molt limitada, mentres que l’ampliació cap al centre seria decisiva. Més clar: sense tota la gent que des de fa 35 anys ha votat CDC no hi ha independència possible. I aquesta gent, han dit alguns comentaristes aquests dies darrers, tornarà a votar massivament el nou partit que ara en sorgeixi perquè té confiança en Artur Mas. I sense ell, han dit, és possible que molts s’arronsessin o s’inhibissin. Ara en Mas tindrà més temps per remodelar el partit, fer-lo més transparent (fins on pot ser-ho un partit polític) més eficaç i més atractiu. No crec, però, que si pugui dedicar al cent per cent. Segur que el nou President li encomanarà més d’una missió per a la que sigui ell la persona més adient.
Quins són, doncs, els criteris per tal que de les cendres de CDC en surti un nou fènix per als nous temps que vinguin, siguin aquests com siguin? El principal de tots és que sigui visible per tothom que sigui un partit centrista de tipus europeu. I què vol dir això? Mirem-nos-ho.
Hi ha un clixé molt vell i estereotipat que titlla CDC de partit de dretes. No cal dir que és cert que de l’anomenada gent de dretes n’hi ha hagut tant dins del partit com en la massa dels seus electors. Però qui s’ha pres la feina d’analitzar-ho millor sap de sobres que a CDC hi ha liberals, social-demòrates i fins i tot gent que no és classificable en cap d’aquests paràmetres i que hi és o el vota sobretot en clau de catalanitat. Però, és clar, posar l’etiqueta de dretes és molt còmode i facilita la demagògia barata.
Estem, però, en un entorn històric en la que els antics calaixos (dretes, a favor del capital; esquerres, a favor del treballador) ja fa temps que no funcionen. Tant a Alemanya com a altres països del nord i del centre d’Europa una gran part de les reformes socials que han millorat de socarrel la vida dels treballadors l’han feta partits conservadors, partits que, vistos des del sud, eren clarament “de dretes”. Així, què vull dir si parlo de què la nova CDC sigui un partit centrista europeu? Si un partit així té tanta cura com els altres dels drets dels treballadors què l’en diferencia? Dues característiques són les més importants. La primera és que les esquerres tradicionals, econòmicament i social, tenen més confiança en la intervenció d’un estat rector que en l’acció individual dels ciutadans, mentre que el centre (o centre-dreta, si ho preferiu) vol “tant estat com sigui absolutament ineludible, i tan poc com sigui possible”, i vol donar llibertat a la iniciativa privada posant-hi només els límits d’un marc de normes genèriques que impedeixi abusos dels poderosos envers els febles. La segona característica és que els partits centristes miren de governar tocant de peus a terra, d’acord amb les possibilitats de cada moment, mentre que les esquerres (no sempre, però prou sovint i els exemples són molts com més radicals són aquelles) volen realitzar els seus benintencionats somnis millor avui que demà ni que sigui endeutant el país molt més enllà del que aquest pot suportar.
A Catalunya (repeteixo, amb independència o sense) ens calen dos pals de paller essencials (i no descobreixo pas la sopa d’all): un centre dreta nacional com ha representat CDC fins ara i un centre esquerra nacional que sembla definitivament ocupat per ERC. I aquí l’adjectiu “nacional” és el que els ha de diferenciar dels altres partits d’obediència espanyola (siguin unionistes o federalistes). Fins i tot la definició de CDC com a centre-dreta és dubtosa. Vicent Sanchis deia el passat dia 24 a “El Món” que segons tots els paràmetres del món occidental CDC és un partit de centre-esquerra. Però no ens aturem a concretar definicions massa acadèmiques.
Per totes les raons exposades és completament lògic que Mas i Cia. es posin en línia amb aquesta situació nova i facin possible un reagrupament polític que doni cabuda (com a membres o com a electors) a tota la gent que abans havia votat CDC (però que no vol seguir a mercè de les arbitrarietats espanyoles) i fins i tot a alguna que no l’havia votat mai. Crec que és així de senzill i que no cal buscar gaire els tres peus al gat amb altres interpretacions malèvoles.
I com es dirà el nou partit que es formi? Sembla que no està clar si es canviarà el nom o no. En cas que ho facin, jo proposaria “Centre Nacional Català”. De CDC a CNC. Ja veurem com ho resolen els responsables i quanta gent s’hi agombola. El rau-rau que tinc és que la nostra tendència a formar capelletes no pugui dificultar un objectiu imprescindible: un CNC i una ERC molt forts i que dominin l’espectre polític català. Esperem que no sigui així i que el país pugui resoldre bé totes les incògnites que en aquest moment té el nostre futur.
Però una vegada resoltes i suposant que malgrat com és de difícil l’empresa el full de ruta s’acompleixi i a finals de 2017 o començaments del 18 es pugui proclamar la república catalana independent (i tinguem ben clar que encara n’estem lluny en un camí ple d’imponderables), ens podem trobar amb un CNC i una ERC que s’alternin en el govern en els anys següents segons els encerts o les fallades de cadascun. Però igualment ens podem trobar amb un escenari ben diferent. Deixem, però, la tasca de profeta barat per un altre article, si els esdeveniments immediats deixen un forat per ocupar-se’n
