Després de la mort del dictador Franco, la “transición” espanyola, el pas de la dictadura a la democràcia va ser molt lloada a tot arreu. Avui ja fa temps que sabem que aquesta lloança era prematura. En realitat la transició pacífica va ser comprada al preu de conservar intactes les estructures del feixisme. Ni els militars ni la justícia van ser reformats suficientment ni netejats dels partidaris del dictador. Les conseqüències posen encara avui la seva ombra damunt del país. Certament hi ha a Espanya militars i jutges demìcrates. Però a la justícia tallen el bacallà els alts funcionaris que , venjatius i fent ús de mentides i de perjuris, han condemnat no sols alts polítics catalans a llargues penes de presó, sinó que també han condemnat pacífics activistes, escollits arbitráriament entre els participants a les protestes contra aquelles sentències, a penes de presó més llargues que les que ha imposat Xina als demòcrates de Hongkong. Els demencials arguments contra els polítics catalans (entre altres, parlar massivament de l’us del dret a la llibertat d’expressió com una “violència psíquica”, per poder, amb la paraula “violència”, dictar una sentència més dura) han estat la caixa de Pandora que ara els permet com vulguin poder atemorir i empresonar qualsevol ciutadà. Una evolució que fins ara no ha portat cap reacció europea adequada.
I pel que fa als militars, dos successos han sotragat el país aquests dies. El primer, la carta de 73 militars jubilats, d’alta graduació, al rei d’Espanya, incitant aquest pràcticament, com a cap suprem de les forces armades, a fer un cop d’estat per salvar Espanya de l’actual govern “socialcomunista” que es deixa ajudar per “terroristes i separatistes” (és a dir: bascos i catalans) i posa en perill la sagrada unitat d’Espanya. I després s’ha fet públic el contingut de “chats” interns entre militars, que a qualsevol altre país comportaria una severa persecució judicial dels implicats, ja que hi consideren desitjable una massacre gegantina de demòcrates. Però a Espanya els jutges no hi han vist cap comportament penalment relevant. Spain is different. Tots els detalls, aquí: (segueix l’enllaç a un article molt complet de Ralf Streck sobre el tema).
Tot plegat és encara més greu, perquè als mitjans socials, molts militars en actiu s’han solidaritzat amb les manifestacions d’aquests boigs. Cert que el cap de l’estat major de l’exèrcit se n’ha distanciat publicament i ho ha considerat nociu pel bon nom de l’exèrcit. Però això no canvia res en l’ample i preocupant ressó positiu que han trobat aquestes manifestacions en la oficialitat activa.
I per parlar ara de la justícia, la nova decisió del Tribunal Suprem, que ha suprimit als presos polítics catalans els alleugeriments de condemna als que tenen dret legalment (i que no ha fet pública aquesta decisió fins després de l’aprovació del pressupost estatal, en la que el govern nacessitava els vots de partits catalans) ha tornat a provocar a Catalunya una onada d’indignació, i ha demostrat qui mana a Espanya. No el govern sinó els que a la justícia enyoren la dictadura. I són prou cecs com per creure que així impediran la separació de Catalunya. El resultat serà el contrari. Com més injustícies hi ha, més creix el rebuig dels catalans contra un estat així i la disposició a acceptar els sacrificis que calguin per poder-se’n separar. Duri el que duri.
P.D. Ahir, 5.12.2020, 271 militars retirats (de tinent general i almirall cap avall) han publicat un manifest en el que refusen taxativament qualsevol indult pels presos polítics catalans. I són oficials de molta influència a les casernes espanyoles.
Traducció de l’article publicat en alemany al blog de l’autor. Aquí pots trobar l’original.
